La difícil funció del periodista

Això d’escriure regularment en les pàgines d’un diari o d’una revista és una cosa, en principi, difícil d’acceptar. No sé si hi ha una dosi, gran o petita, de fatalitat.

Trec d’un llibre aquesta referència: «Sarah Bernhardt actuava l’any 1921 a París. Un periodista nord-americà li feia preguntes i tot anava bé fins que el periodista va burxar en els sentiments íntims de l’actriu. Quan ella el va aturar, ell li va dir: ‘Tingui en compte que sóc un periodista...’. Aleshores l’actriu, fent cara de compassió, li va dir: ‘I com li ha passat, aquesta desgràcia?’». Evidentment, el sarcasme es converteix en una eina molt eficaç quan el que es pretén és trencar una conversa.

He de dir que, en el meu cas, aquesta malaltia meva és gairebé congènita, perquè ja vaig començar a escriure alguns textos, algunes coses, quan devia tenir uns 14 anys. Parlo de proses, perquè els versos, que més fàcilment treien el cap, eren més fàcils i més tòpics. Anys més tard, vaig començar a escriure a revistes i diaris. Això va representar per a mi una aventura apassionant, regida per unes evidents exigències. Vaig aprendre a mirar les coses i explicar-les després a la meva manera per als lectors.

I també va aparèixer la pressió compartida amb la disciplina. «No badis, el temps passa. Ja tens pensat l’article de demà?». Eren comentaris amb els quals vaig haver d’aprendre a conviure el dia a dia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Jo penso que els periodistes es construeixen un cervell que va pensant, sense dir res, i una vegada feta la collita d’impactes –ben sovint impactes modestos però que creixen en companyia– arriba un gran mestre: el senyor Ordre Adequat.

«Quin plaer ser redactor», va dir Mariano José de Larra. En el nostre temps, el periodista no ho té tot tan fàcil.