L'impost sobre les hipoteques: un canvi a pitjor

En una economia de mercat, el "preu d’equilibri" es determina a través de la interacció entre oferta i demanda. Sobre això no hi hauria d’haver cap dubte per més que els nostres polítics –a través de les lleis– aspirin a jugar un rol principal. I el mercat d’hipoteques  no n’és una excepció. Sent així, un canvi legal sobre qui passa a ser l’obligat legal a pagar l’"impost sobre les hipoteques" (el famós AJD) no afectarà el preu cobrat (pagat) pelprestador  (prestatari). 

Suposem, de moment, que la demanda d’hipoteques amb prou feines reacciona a variacions del preu. En aquest cas, si és ara el banc el que liquida i suporta llegament l’impost, el que acabarà passant amb major o menor rapidesa és que els bancs el traslladaran cap endavant (més preus per a les noves hipoteques o més comissions per a altres serveis financers) o cap enrere (menors remuneracions o preus pagats als seus proveïdors). Fins aquí, això és una cosa que, a hores d’ara, tots coneixem... benvingut, això sí, sigui aquest canvi legal si ha ajudat que els ciutadans entenguin que l’obligat legal no necessàriament coincideix amb el que suporta el cost econòmic de l’impost.

El sorprenent –a part de la demagògia política– és que per llei s’imposi que l’impost no sigui deduïble de la base imposable de l’impost sobre societats dels bancs. No discutirem aquí la qüestió no menor de si això trenca amb el principi constitucional de capacitat econòmica. Si el tribut és deduïble com a més despesa, la translació serà del 100%, com ja hem explicat. Ara bé, si no és deduïble, implícitament, el sector públic estarà gravant al 30% (tipus impositiu de societats per a les entitats de crèdit) l’impost pagat pels bancs. Això no és ni més ni menys que un "impost en cascada", i farà que els bancs no traslladin el 100% d’AJD, sinó el 143% (això és, 1/0,7 euros per cada euro d’AJD pagat a Hisenda). La translació podria ser fins i tot més gran si les entitats disfruten de poder de mercat; en aquest cas, el cost més gran es traslladaria incrementat pel seu marge comercial(“efecte piramidació”).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La pregunta òbvia és si el canvi de qui és el subjecte passiu legal millora el benestar social. Si vam entendre el dit al principi, no hauria de canviar res econòmicament. Però, si el canvi legal s’executa malament, paradoxalment, els ciutadans perden, ja que ara acabaran pagant més del que ja pagaven al constituir una hipoteca. Observi’s, no obstant, que qui guanyarà és el Tresor Públic, ja que veurà augmentada –si més no lleugerament– la recaptació. Si el canvi legal es va fer pensant a obtenir més redistribució, de nou, s’ha fallat.

Només és necessari comprovar per a qui és més important la càrrega de la hipoteca. Per exemple, segons l’Enquesta Financera de les Famílies (BdE) del 2014, els deutes de la compra de la vivenda habitual representen per al total de les famílies el 12,5% de la seva riquesa, mentre que per a l’últim decil de riquesa representa el 3,3%. Per ser una mica optimistes, el que pogués fer és incentivar que els ciutadans, davant de la supertranslació, sí que reaccionin una mica i substitueixin la compra de vivenda pel lloguer.