Les (males) emocions en política

Una de les crítiques que es formula amb freqüència contra el populisme polític és que el seu èxit rau a saber jugar amb els ressorts emocionals dels votants. No obstant, no resulta clar que això sigui un problema en si mateix, tret que s’assumeixi que el discurs polític no ha de tenir dimensió emocional. Un sòlid corrent de filosofia política contemporània, liderada per pensadores com Martha Nussbaum, afirma que la idea d’una polis asèpticament racional no és ni realista ni desitjable. Segons Nussbaum, les emocions són un element essencial de les comunitats polítiques, cosa que és, a més, inevitable, ja que si les decisions que prenem sobre el que més ens importa en la nostra vida personal estan plenes d’emoció, ¿com es pot esperar que les coses siguin diferents en política?

La por i la ràbia

Pot ser que el problema no sigui tant la crida a les emocions en si mateixes, sinó a quines emocions en concret es crida i de quina manera es fa. En una taula rodona celebrada recentment a ESADE, els politòlegs Cristóbal Rovira i Ignacio Sánchez-Cuenca van identificar les dues emocions que el discurs polític actual mobilitza per sobre de totes: la por i la ràbia. Significativament, qualsevol estudi bàsic sobre emocions ens mostrarà que són les emocions destructives per excel·lència, que, cronificades, deriven en ansietat i pànic, la primera, i en agressivitat i violència, la segona. Una llàstima que els polítics no mobilitzin, per exemple, l’alegria, una emoció que ens dona energies, que ens anima a compartir, que ens fa més creatius i sociables. Davant de la presència d’un immigrant al barri es pot certament sentir por o ràbia, però també curiositat per conèixer la seva història personal o els costums, o simple alegria per passejar-se per un carrer més acolorit i divers. Tan plausibles i poderoses són unes emocions com les altres. Tan potent és la dimensió emocional de la islamofòbia com del moviment en favor de l’acollida de refugiats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El problema, doncs, no rau en la crida a les emocions sinó a quines emocions, i de quina manera es fa, ja que és especialment perillós quan es tracta d’una incitació superficial i sovint recolzada en la ignorància. L’exemple més grotesc d’això últim l’ofereix el registre de Google d’una allau de recerques al Regne Unit amb la pregunta “what is the EU?” durant els moments posteriors a l’anunci del resultat del referèndum sobre el 'brexit'.

En comptes de prendre la crida emocional del populisme com una anomalia democràtica, suggereixo que la vegem com una valuosa indicació de cap a on va la política. I en aquest sentit el que serà important serà encarrilar les emocions, aprofundint en les seves causes i els seus matisos, despertant, també, les constructives, i vinculant-les amb la racionalitat i si és possible amb la raonabilitat. Cosa que no és en absolut un oxímoron. Més desraonat sembla pensar que una democràcia sana pugui sobreviure sense vincular emocionalment els seus ciutadans, una cosa que el populisme ha entès bé.