Chicho no té dues pel·lícules

Chicho Ibáñez Serrador no té només dues pel·lícules. L’Acadèmia de Cine ha anunciat que el Goya d’Honor 2019 és per a ell. No és una decisió sorprenent: el més sorprenent és que no l’hi hagin donat abans. I, per descomptat, és una decisió meravellosa que mitjans de comunicació i xarxes socials han rebut amb afecte. No obstant, no puc evitar que em sembli cridaner que, en un moment en el que se’ns omple la boca de reflexions sobre el cine com una cosa que transcendeix el mitjà, s’hagi afirmat que Chicho només té dues pel·lícules: 'La residencia' (1970) i '¿Quién puede matar a un niño?' (1976).

En cas que això fos veritat, el premi hauria sigut igual de merescut i assenyat per diverses raons. Una, perquè l’Acadèmia no ha estat tradicionalment atenta al cine fantàstic i de terror. Una altra, perquè són dues de les millors pel·lícules que ha donat el nostre cine: ¿Des de quan és millor director el que té més pel·lícules? I una tercera, perquè '¿Quién puede matar a un niño?' és un dels títols més importants del terror modern

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Potser no cal recordar-ho, però la influència internacional d’aquesta pel·lícula perfecta en el treball d’altres cineastes (admiradors confessosd’Ibáñez Serrador) és aclaparadora. El cim de Chicho ressona en gairebé totes les obres de terror posteriors que creuen infància i maldat ('Ellos’, 'The children' o 'Vinyan').

Però la realitat és que no té només dues pel·lícules. Té, sí, dos llargs concebuts per al cine (en una època en què era impossible intuir on arribaria la multiplicació de pantalles). Però té moltes altres pel·lícules de terror, fantàstiques, de ciència-ficció i de suspens que ens han marcat a tots, als que fan pel·lícules de gènere i als que les veiem i les estimem. Sense anar més lluny, en els episodis de les seves televisives'Historias para no dormir', més llargs o més curts, va explorar i va esprémer el cine de gènere (en l’àmbit conceptual, formal i narratiu) d’una manera que pocs directors amb “més pel·lícules” han fet mai. La seva manera d’armar les històries i utilitzar els recursos audiovisuals per crear malsons que encara ens persegueixen estan per sobre de qualsevol recompte parcial i desconfiat.