L'excessiva polarització
Males maneres, populisme i democràcia
S'està instal·lant una perillosa denigració de l'adversari polític convertit en enemic que semblava superada
fcasals46074149 males maneres leonard beard181129181959
Tot i que fa ja temps que a Espanya s’observa una progressiva degradació no només en la qualitat, sinó també en les formes del debat polític, aquesta tendència s’ha exacerbat en les últimes setmanes. Primer va ser un episodi al Parlament català en el que el president Quim Torra va acusar el líder socialista, Miquel Iceta, de regalimar cinisme i en el que el diputat Ruben Wagesberg d’ERC va qualificar Ciutadans de feixista, acusció a la que un dels diputats al·ludits, Carlos Carrizosa, va respondre acusant l’independentisme de supremacista. El nivell de crispació va adquirir tals nivells que el president del Parlament, Roger Torrent, es va veure obligat a emplaçar als grups parlamentaris a mantenir la correcció i les formes a la cambra.
Més endavant, la tensió es va traslladar al Congrés dels Diputats, quan el diputat d’ERC Joan Tardà i el líder de Ciutadans, Albert Rivera, es van acusar de feixista i de colpista, respectivament. I per últim quan, després d’un lamentable enfrontament entre el diputat d’ERC Gabriel Rufián i el ministre Josep Borrell, el primer va resultar expulsat de l’hemicicle després d’haver estat cridata a l'ordre en diverses ocasions i en el transcurs de la seva sortida, acompanyat de la resta de diputats del seu grup parlamentari, un dels diputats, segons la versió del ministre, li va escopir. Amb independència de si el fet és cert o no –va ser negat pel diputat i mantingut pel ministre– la veritat és que les males maneres semblen estar fent-se un perillós lloc en la política espanyola, un fenomen que no és exclusiu del nostre país i que lamentablement cada vegada està més estès en les democràcies i que segons els politòlegs Benjamin Moffitt i Simon Tormey es troba associat a l’onada populista. Segons aquests autors, les males maneres serien –juntament amb l’apel·lació al poble i la percepció de crisi, ruptura o d’amenaça– un dels trets que defineixen el populisme, entès aquest fenomen com un estil polític en què els continguts performatius i estètics resulten fonamentals per crear relacions polítiques.
Però succeeix a més que a Espanya les males maneres no solament s'estan donant en l'àmbit institucional sinó que aquesta forma d'entendre la política també s'ha estès al carrer evidenciant no solament la més que dubtosa qualitat d'una part de la classe política sinó també l'escassa cultura política democràtica d'alguns sectors de la societat. Mostres d'això són l'autobús de Ciutadans protagonitzant una campanya en contra dels eventuals indults dels líders independentistes quan aquests ni han estat jutjats ni condemnats i obviant que l'instrument de l'indult, per molt discutit i discutible que sigui, és una atribució de l'executiu perfectament legal. O el lema “Ni oblit ni perdó’ utilitzat per sectors de l'independentisme en referència al succeït l'1 d'Octubre o el corejat “Els carrers seran sempre nostres”.
El preocupant de tot plegat és que s'està instal·lant una perillosa denigració de l'adversari polític convertit ara en enemic, una visió que fins a no fa molt semblava del tot superada. De fet pràcticament des de l'inici de la transició tan discutida per molts en l'actualitat, es va imposar una visió va quedar ben d’hora i perfectament sintetitzada al debat de la Llei per a la Reforma Política en les paraules del procurador Fernando Suárez González quan va retreure a José Maria Fernández de la Vega, un dels procuradors que s'oposaven a la llei, que es referís a l'oposició democràtica amb el qualificatiu de ‘misérrima’ i quan va advocar “per rebaixar el concepte d'enemic irreconciliable al d'adversari polític” i pel reconeixement de què aquest “té una visió del futur tan digna de consideració almenys, com la nostra i l'irrenunciable dret de proposar-la als altres i de treballar per la seva consecució”.
Aquest reconeixement de la legitimitat de l'altre per part de gairebé la totalitat de la classe política i de la societat espanyola va permetre un procés de transició a la democràcia basat en el pacte i va afavorir la consolidació de la mateixa. I és precisament la ruptura d'aquest principi bàsic de convivència el que constitueix una de les principals amenaces per a la democràcia tant a Espanya i com a resta del món. D'això és precisament del que alerten Steven Levitsky i Daniel Ziblatt en el llibre ‘Com moren les democràcies’ en el que descriuen les condicions per les quals els sistemes democràtics es poden autodestruir.
És comprensible que els que sempre han viscut en democràcia puguin tenir la temptació de donar-la per descomptada però mai no es pot oblidar que nombrosos exemples històrics demostren que ni és irreversible ni ho aguanta tot i que especialment resisteix malament a l'excessiva polarització i a la denigració de l’altre que provoquen les males maneres en política.
