Raed, dignitat i vergonya

Segur. D’aquí a uns anys es publicaran novel·les, es projectaran pel·lícules i es representaran obres de teatre que ens parlaran del drama sirià. Sí, arribarà un dia que l’immens patiment de la població siriana d’aquests anys serà profundament analitzat, documentat i recordat. I ens direm: “Com vam poder permetre tot això?”.

I no podrem consolar-nos dient que va ser un conflicte amagat en un lloc recòndit. Ni podrem dir que va haver-hi apagada informativa. O que no sabíem la cruesa de la situació.

No, ho sabíem tot. Ho sabem, tot. Sabem que fa 7 anys Síria pateix la guerra més devastadora dels darrers anys. Que el nombre de morts i ferits és altíssim. Que les vulneracions de drets humans han estat immenses, per quantitat, diversitat i profunditat. Que el nombre de persones refugiades i desplaçades és incomparable amb cap altre conflicte recent o present.

Molta gent a Síria ha patit greument i, en alguns casos, de forma irreversible. Entre ells, persones que, contra tota esperança, han defensat la llibertat i la justícia i sempre han rebutjat la intolerància o la violència. Valors “nostres”, oi? Doncs els hem deixat sols. I de mica en mica han anat morint, bombardejats o torturats per uns, assassinats per altres o segrestats pels de més enllà.

Denúncia

Com en Raed Fares i en Hamoud Jnaid assassinats ara just fa una setmana. Eren veïns i activistes de Kafranbel, una ciutat coneguda per les seves mobilitzacions creatives i pacífiques. Les pancartes que cada dissabte feien, i mostraven al món, són un bon compendi de la denúncia d’un règim criminal i d’un terrorisme bàrbar. Fruit d’aquest compromís en Raed i molts d’altres com ell, havien patit assetjaments i intents d’assassinat del règim de Baixar al-Àssad, de l’ISIS o d’Al-Qaida.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En Raed i els seus companys pensaven que la clau de volta era l’autoorganització popular i per això fomentaven iniciatives socials per apoderar la gent i enfortir la xarxa i cohesió ciutadanes. I, amb ironia i humor, mostraven molta lucidesa. Per exemple, davant la deriva armada d’una part de l’oposició, el 2012, en declaracions als periodistes Javier Espinosa i Mónica G. Prieto (autors d’un excel·lent llibre ‘Siria, el país de las almas rotas’), deia “quan acabin amb el règim, vindran a per nosaltres”. No va encertar el diagnòstic sobre la fi del règim però sí anticipava com les organitzacions armades acaben sempre per desconfiar del pensament lliure i perseguir els moviments socials crítics.

“Sé que no canviaré el món, només fem això per a que després ningú digui que no ho sabia”. Rellegir aquesta frase, sis anys després de tot el que ha passat, fa mal. Perquè ho sabíem tot. Perquè ho sabem tot. I perquè, tot i així, assistim impassibles a la mort de gent valenta i compromesa que, mentre tot convidava a callar o a fugir, s’ho van jugar tot per la dignitat, la llibertat i la justícia, encara que se sentissin abandonats pel món. Quan d’aquí a un temps, finalment, afrontem Síria, ens caurà la cara de vergonya.