Democràcia i paraula

Ana Pastor, presidenta del Congrés dels Diputats, va anunciar, la setmana passada, en la convulsa sessió de control al Govern, que retiraria dels diaris de sessions les paraules 'colpista' i 'feixista'. Fa temps que els dos termes són utilitzats de manera habitual per polítics, periodistes i profans en matèria política i periodística, així que comporta un punt d’inflexió i reflexió que algú de tan altíssim nivell institucional s’hagi manifestat en aquest sentit.

La qüestió de fons a la qual remet és de pes. En democràcia s’ha de conjugar molts elements, entre els quals, la llibertat d’expressió i el respecte al marc de convivència. Però per fer-la factible, la democràcia, i aconseguir el sempre difícil equilibri entre tots els seus components, s’ha d’assumir que les paraules valen i que ho fan per a tothom. És, de fet, la premissa antropològica que permet relacionar-nos i sense la qual queda hipotecada la idea mateixa de la comunicació.

Abús de la hipèrbole

Cert és que el desenvolupament del llenguatge ha de comptar amb el perspectivisme (J. Ortega i Gasset) i la dinamicitat dels camps en els quals es desplega (L. Wittgenstein), però això no implica donar pas a l’ús i abús de la hipèrbole interessada. I més en tot allò que incumbeix al públic, que no és, certament, cap joc de paraules. A tots ens ha d’incumbir el seu bon funcionament, i més encara en temps en què el més elemental corre el risc de ser relegat a opcional, si no salta directament pels aires. Donar la paraula, concedir-la, escoltar-la i debatre-la fins a rebatre-la, si convé, no és una cosa prescindible per a la democràcia. És el profund nervi que possibilita la interrelació, greixa la convivència i permet fer sostenible la vida col·lectiva.  

Notícies relacionades

Males maneres, populisme i democràcia

Feixistes i colpistes

Lluís Duch, que fa uns dies vam acomiadar emotivament, incidia en el fet que "la capacitat d’emparaular el món és part essencial de la nostra condició humana". És a dir, que les paraules sí que pesen, perquè generen els mons en els quals (co)habitem. És del tot esperable, doncs, que tots guardem una gran cautela en el seu ús retòric, sobretot si evoquen desdita i infausta memòria. Com també és esperable que en un parlament es parlamenti. És a dir, que es posi a consideració un tema, que s’exposin els pros i contres que l’avalin o refutin i que es procedeixi a una reflexió crítica i educada amb aquells que discrepin. I tot mitjançant el valor de la paraula, perquè per alguna cosa el nostre sistema es denomina parlamentarisme ('parler', en francès, d’on prové el concepte).

Altrament, no només són les generacions futures que accedeixin a les actes dels debats de la Cambra baixa les que perden amb aquest desús del llenguatge. És l’exemplaritat i credibilitat de les institucions, i per al cas de la casa de la paraula per antonomàsia, les que més en risc es posen. Com va formular fa unes quantes setmanes el president del Bundestag alemany Wolfgang Schäuble, "probablement, la principal amenaça per a la democràcia és donar-la per feta". Cuidem-la i no abaixem la guàrdia.