Les vísceres com a arma política

Abans dels cops de porra i les presons preventives, l’independentisme va forjar el seu èpic relat sobre la caricatura infame d’una Espanya al·lèrgica a la democràcia. "Apel·lem a tots els demòcrates d’Europa i del món a donar-nos suport i [...] a fer front als abusos d’un Estat autoritari", clamaven les entitats sobiranistes per boca de Pep Guardiola. El referèndum, com a apoteosi de la lluita del poble català contra l’opressió d’una Espanya postfranquista. L’extrema dreta, ara sí, ha irromput amb força al Parlament andalús. Profecia autocomplerta. 

Amb 12 diputats i 400.000 vots, Vox galvanitza temors i descontentaments socials de diversa índoleVox . L’afartament amb la partitocràcia, encarnada per un PSOE andalús ancorat en el clientelismePSOE . El repudi cap a l’aliança d’esquerres i nacionalistes que va fer fora la dreta de la Moncloa. El desvergonyiment dels nostàlgics davant de l’anunciada exhumació del dictador. La por de la immigració, demogràficament injustificada. La ira de masclistes i homòfobs davant de la revolució feminista del 8-M i el reconeixement de drets al col·lectiu LGTBI. I, abans que res, l’articulació d’un nacionalisme espanyol desacomplexat i venjatiu, resposta simètrica a l’ofensiva rupturista de l’independentisme català.

Perquè, com va ressenyar Pablo Iglesias, al "despertament del fantasma del feixisme" hi ha contribuït de manera decisiva un procés sobiranista que, sota la propangandística bandera de la democràcia, enfonsa les seves arrels en la mateixa tradició populista en què germina Vox. Dues cares de la mateixa moneda. La que ofereix solucions senzilles a problemes complexos. La que anteposa els drets del col·lectiu als de l’individu, negant a l’altre la condició de subjecte de dret. La que legitima les seves tesis per mitjà de la confrontació i no del concert. La que exarcerba i explota els sentiments com a arma electoralista, proscrivint els arguments del debat públic.

Són les emocions, i no les raons, les que enformen i cohesionen el corpus social de l’independentisme. L’exaltació de la diferència. Una complaença amb el propi i severitat amb l’aliè al caire de la superioritat moral. Una victimització col·lectiva cisellada per fabulacions històriques i eslògans com‘Espanya ens roba’, capa que ja no arriba a encobrir les contumaces retallades socials de la Generalitat. El xantatge emocional als catalans reticents a la secessió, a qui el Govern va negar la condició de demòcrates si no votaven en l’1-O. La violència policial convertida en bucle televisiu. I els empresonaments, i el suat "exili", fins a arribar a les vagues de fam recents. Vísceres i més vísceres a fi de conquerir i conservar el poder.

Alimentar per interessos espuris el sentiment de greuge dels propis comporta el risc de ferir sensibilitats alienes. Així ho van evidenciar, a Catalunya, les massives manifestacions independentistes de l’octubre del 2017 i la victòria electoral de Ciutadans. I, a la resta d’Espanya, l’emergència de l’‘A por ellos’ com a ensenya política capaç d’aglutinar altres malestars difusos. La va empunyar Vox per agitar l’extrema dreta dorment, i la histèrica reacció del PP i Ciutadans, provant de disputar-se-la, l’ha homologat ili ha obert les portes del Parlament andalús.  

LA LLET VESSADA

Notícies relacionades

Andalusia obre la porta d'Espanya a Vox

El PSOE ensenya a Díaz la porta de sortida i rebutja un avançament de les generals

Respondran els portaveus independentistes, i en part amb raó, que va ser l’entossudiment de Mariano Rajoy el que va impedir explorar una sortida negociada al conflicte català, fet que els va abocar al precipici de la unilateralitat. Bé és cert que el negacionisme del PP només va servir per enquistar el problema, com també ho és que l’independentisme va minar el camí de la negociació al plantejar com a única sortida un referèndum d’autodeterminació que a Espanya no té recolzaments parlamentaris ni encaix constitucional. Objectaran també que empresonar sense judici els líders independentistes s’assembla més a una venjança que a justícia. No faltaran els qui ho comparteixin, però res aporta plorar sobre la llet vessada. Urgeix corregir el rumb.

Els jerarques del procés poden persistir en el desafiament, estèril per aconseguir els seus objectius però molt fecund per a la ultradreta espanyola, i apostar pel‘cuanto peor mejor’, esperant debades que l’apoderament del feixisme a Espanya susciti una reacció europea. O poden aparcar els discursos viscerals i abraçar el pragmatisme, apuntalant com a dic de contenció el Govern de Pedro Sánchez Pedro Sánchez per explorar una solució dialogada que eviti mals majors. La decisió és seva.