El rellotge mort

A començaments d’any vaig visitar Fuente del Maestre, una ciutat de Badajoz de gairebé set mil habitants. Vaig passejar fins la plaça de l’Ajuntament acompanyada del bibliotecari, Juan Carlos. El campanar de la parròquia ens observava. Vaig preguntar si hi podia pujar. Van dir-me que l’única persona que hi pujava era l’encarregat de fer corda al rellotge, que feia 120 anys que marcava l’hora als seus conciutadans. Tot d’una va aparèixer l’alcalde, Juan Antonio, i va concedir-me el capritx. Va enviar a buscar les claus de la torre. Així va ser que vaig aconseguir enfilar-me a una de les escales més costerudes de la meva vida.

El que va passar a dalt va ser fantàstic. Vaig mirar el paisatge, vaig sentir la gelabror del dia, vaig fitar la campana i vaig deixar-me embadalir pel rellotge, una meravella del segle XVIII gros com una calaixera, i pel seu ritme de segons greus. Van explicar-me que cada dia s’endarreria dos minuts. Em va semblar molt poc per un mecanisme que feia un segle i quart que girava sense aturar-se. Encara era allà dalt quan van ser les dotze i el rellotge va embogir amb una dansa de ritmes i presses. Bocabadada, vaig fer l’única cosa que se’m va acudir: gravar un vídeo. Dos, de fet. Un del ritme lent d’abans del ball i un del toc de migdia. Mai no havia vist res semblant. Va ser el millor regal que vaig endur-me de terres extremenyes.

Notícies relacionades

La Gisèle i el cognom

Comerços efímers

Fa només uns dies va escriure’m el bibliotecari Juan Carlos per dir-me que el rellotge era mort. Va parlar-me d’engranatges, de mecànica, peces perdudes i rellotgers atabalats. Jo només podia pensar que la sorpresa d’aquell dia d’hivern havia deixat d’existir. Va comunicar-me que aquells dos vídeos que vaig gravar eren l’única memòria audiovisual dels 120 anys d’història del rellotge. Em va demanar si podia enviar-li, per incorporar-los al museu on a partir d’ara descansarà el vell artefacte, mut per sempre. Vaig sentir tristor pel rellotge difunt en dir que era un honor.

Sé que vaig gravar aquells vídeos per la mateixa raó que escric: per retenir allò que s’esvaeix, per lluitar contra l’oblit. Mai com en aquest cas ho havia aconseguit tant.