El saqueig de París

Els moviments socials no són un fenomen nou en les nostres societats, però de vegades n’irromp algun amb aspectes nous que s’ha d’interpretar amb prudència. En el cas de les famoses ‘armilles grogues’, que en els últims dies han ocupat les primeres pàgines dels mitjans de comunicació de mig món, algunes de les peculiaritats mereixen alguns comentaris. Per exemple, l’extrema violència dels manifestants els últims dies a nivells literalment sense precedents.

A qualsevol persona, sigui francesa o no, o que estigui molt familiaritzada amb França i la seva cultura política, l’assalt i saqueig a l’Arc de Triomf és insòlit. El maig del 1968 ni al més virulent dels esquerrans se li va passar pel cap aquesta barbaritat. Les imatges que van oferir les televisions franceses mostraven no només el vandalisme de pintades als venerables i venerats murs d’aquest monument, sinó també el saqueig i les destrosses de l’interior de la cripta, les seves estàtues, els seus mobles i objectes diversos. Només es va salvar una cosa, la flama d’homenatge al soldat desconegut, heroi anònim de la primera guerra mundial.

Units per la 'Marsellesa'

I va ser curiós veure en pantalla com es va salvar: un nombrós grup d’'armilles grogues’, enllaçades braç a braç, van envoltar la flama i es van enfrontar als altres, que volien destrossar-la. Com a mur de contenció últim, al final els defensors es van posar a cantar la Marsellesa i ho van fer tots, ferms, sense excepció. És una dada interessant, com ho és que el dia anterior, Marine Le Pen va cometre una relliscada significativa quan va dir de manera que la premsa ho va poder sentir: “No ataqueu els periodistes”, però ho va dir com qui dona una ordre a les seves tropes. No hi ha líders sindicals, els partits de la majoria o de l’oposició semblen més desconcertats que vostè i que jo, per tant, ¿amb qui es pot negociar?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En els pròxims dies veurem líders diversos, sorgits aquí i allà, però de representativitat ignota. ¿Ideologia? De gamma àmplia, des dels tradicionals 'casseurs', que van assaltar botigues i comerços amb clara preferència per les begudes alcohòliques i productes cars, fins a gent que venia de sectors realment afectats pels impostos sobre carburants: tractoristes, transportistes, ciutadans que depenen del cotxe per anar a treballar en amplíssimes zones de la França rural, on no hi ha transports públics.

Un líder qüestionat

I un col·lega francès em va fer notar que, pel que va veure a la televisió i a internet, aquestes 'armilles’ són tots blancs i això que en els seus sectors professionals, a França, abunden persones amb tons de pell molt variats. I una espècie d’odi totalment personalitzat contra Macron, no contra algun ministre. Alguns experts apunten a una crisi d’un lideratge massa personal, massa accelerat i de vegades, massa impertinent, com quan el president li respon en un to molt arrogant a un jove manifestant que li deia que costa trobar feina: “¿Feina? Creui amb mi aquest carrer i li trobo feina en un moment”.  Si Macron no redreça aquesta part del seu estil, que recorda cada dia més a l’envanit Sarkozy, no se sap si el seu poder es debilitarà, però, sens dubte, perdrà autoritat.