El campanar

Un petit poble del Pallars on sembla que no passa res. Que mai passa res. Però les campanes sonen, cada hora. I no tots estan d’acord amb aquest so al qual la tecnologia ha robat tota la seva utilitat. ¿Acabar amb una matraca innecessària o mantenir-la com a poètica senya d’identitat del poble? Aquest va ser el punt de partida d’una interessant peça escènica llegida la setmana passada per l’Obrador de filosofia de la Sala Beckett. Diferents personatges que reflexionaven sobre la identitat, la nostàlgia, el pes del passat (de vegades, idealitzat), el sentiment de pertinença a un grup... Però les opinions aviat es converteixen en sentències i s’endureixen tant que acaben transformant-se en pedres. Al voltant del so d’una campana s’erigeixen els murs de la fortalesa, de l’entossudiment. Fins que esclata l’odi.

Després de la lectura escènica, hi va haver un debat entre el públic i els membres del laboratori de filosofia. I, de sobte, es va obrar el miracle... El miracle de dialogar. Més d’una persona va reconèixer la seva incomoditat, com s’havia sentit primer identificada amb un personatge i com després l’havia impactat la seva fatal evolució. I aquesta sinceritat, aquesta reflexió compartida entre persones d’ideologies molt diverses va donar una mica de llum a uns dies que arriben carregats d’identitats excloents, on el repicar de les campanes pesa més que les veus. Afortunadament, més enllà de Twitter, ens queda la cultura.