Transició, monarquia i Constitució

Alguns sectors polítics i socials responsabilitzen dels mals actualsla transició, en concret laConstituciódel 1978 (CE78) i lamonarquia, i propugnen obrir un procés constituent que culmini en una nova Carta Magna i en la república com a forma d’Estat.

És indiscutible que la transició es va fer amb la majoria dels aparells de l’Estat intactes i sota la pressió dels poders fàctics, especialment el militar, i que algunes de les nostres aspiracions, començant per la república, es van quedar pel camí. Però, des de les meves profundes conviccions republicanes, crec quesituar la substitució de la monarquia per la repúblicacom a objectiu polític ara, en aquest context polític i social i amb l’actual correlació de forces,seria un profund error estratègic de les esquerres.

Davant els greusproblemes d’Espanya(atur, precarietat, salaris baixos, crisi territorial, violència de gènere, futur de les pensions, etc.) i als reptes globals com la sostenibilitat ecològica, les desigualtats socials o el futur de la UE, ens hem de preguntara qui beneficiaria iniciar un procés sobre una hipotètica substitució de la monarquia per la república, que monopolitzaria el debat polític eclipsant la resta de temes, crearia fractures i tensions socials i, sobretot, bloquejaria solucions a problemes que afecten quotidianament la ciutadania. Sens dubte, reforçaria la dreta, contenta que les forces d’esquerra confrontessin amb la monarquia i no amb ella.

No sembla, doncs, gaire raonable. Ni útil, si tenim en compte quela monarquia espanyola no té cap poder executiu, només té funció representativa, com les monarquies parlamentàries d’Holanda, Suècia, Dinamarca, la Gran Bretanya, Noruega, Bèlgica o Luxemburg. Aquests països figuren entre els més avançats de la UE, mentre que en algunes de les repúbliques, com Polònia o Hongria, hi ha un clar retrocés de drets i llibertats.

Des de la convicció de la superioritat democràtica de la república, cal tenir present que els problemes i les aspiracions de la gent no se solucionen millor o pitjor perquè la forma de l’Estat sigui una monarquia parlamentària o una república, sinó per les polítiques que executen els seus governs.

Una reforma necessària

S’ha de recordar, també, que la Constitució no és la causant de la corrupció, ni de la situació d’emergència social, l’atur i la precarietat. Són les polítiques que han fet els governs les que no han donat una resposta satisfactòria a qüestions socialment greus, com ara la vivenda, les pensions o el subsidi d’atur, fins i tot podríem dir queles polítiques dels governs han ignorat el mandat constitucional; n’hi ha prou de comparar els dèficits actuals en matèria de vivenda, pensions o cobertura d’atur amb els corresponents articles de la CE78 per comprovar-ho: l’article 50 parla de “pensions suficients i actualitzades periòdicament”, l’article 47 diu que “tots els espanyols tenen dret a una vivenda digna”, l’article 41 parla de “garantir les prestacions socials especialment en cas d’atur” i així podríem posar molts altres exemples.

¿No fa falta, doncs, reformar la Constitució? Per descomptat que sí, per incorporar qüestions que quan es va fer no tenien la transcendència que tenen avui, com la dimensió actual de la immigració, la igualtat home-dona o la sostenibilitat ecològica, i per incloure unmodel territorial amb una perspectiva federalista de reconeixementde la plurinacionalitat de l’Estat que permeti superar l’actual crisi territorial.

Però no sembla assenyat, des d’una perspectiva d’esquerres, plantejar un hipotètic procés constituent a Espanya, partint de zero i reobrint un debat quepolaritzaria la societatsobre temes com l’avortament, la pena de mort, el model d’Estat o el paper de l’Exèrcit, sobretot si tenim en compte que seria difícil mantenir alguns dels continguts actuals més avançats.

Notícies relacionades

La Constitució i la mediocritat política

Quaranta anys

Com deia en un article publicat el 2015Francisco Rubio Llorente, expresident del Consell d’Estat i exvicepresident del Tribunal Constitucional: “El procés constituent és una insensatesa. L’apel·lació a l’absència de clamor popular com a raó per resistir-se a la reforma constitucional és una niciesa”.

Hem d’anar amb compte amb els camins erronis. Necessitem tota la sensatesa i tota la intel·ligència per superar aquesta situació complexa. Sense immobilismes i sense falses dreceres.