Prendre partit

¿Quant ens queda per perdre? El pacte de la Constitució, aquella que se’ns ha cobert de pols per no ventilar-la, va ser possible perquè els qui el van subscriure, tan diferents, tan enfrontats, tenien clar que molts havien perdut massa i volien guanyar un país per a tothom. Amb imperfeccions, amb molts deures per fer, però, almenys, un país per a tothom. Hi havia voluntat de pacte. I això va passar per damunt de tot.

Avui dia, aquesta voluntat no és majoritària. Són massa els que estan instal·lats en la seva trinxera. Sempre disposats a l’atac, sempre amb les seves consignes, tan canviants, tan corejades a l’uníson, tan insultants per a l’adversari. Fins i tot, tan insultants per a la intel·ligència. Mai ni un pas enrere. Es viu bé en el sectarisme. Tot és fàcil: els meus són els bons, els únics bons. ¿Vols la independència, només la independència, i no t’importa que la meitat de Catalunya no t’acompanyi? ¿Consideres enemics tots els que no volen la unitat d’Espanya i negues el dret a sentir-se català, basc o gallec? Exactament, ¿què proposen els uns o els altres? ¿Forçar una ruptura o imposar una uniformització? Només hi ha pèrdua en la unilateralitat. Una pèrdua sagnant, corrosiva per a la convivència. Tot i així, continuen, amb les seves orelleres d’intransigència. Els punts d’unió no interessen. El famós menyspreu a l’equidistant. Prendre partit també és negar-se a jugar en un camp de mines. Allà, només hi ha pèrdua.