Una Constitució bona però esquerdada

La Constitució del 78 ens ha donat 40 anys, el període més llarg de la nostra història, de llibertat i democràcia. Com tot el que té èxit és criticable, però són 40 anys de democràcia tal com s’entén a Europa, al projecte comú de la qual ens hem integrat després de molts anys de tancament dins de les fronteres. No és poc.

Felip VI tenia doncs raóquan enaltia aquest dijous –en presència dels tres ponents de la Constitució encara vius i de cinc presidents de la democràcia– el paper d’una Constitució que, per primera vegada en la nostra història, va ser fruit del pacte de tots (o gairebé tots) i no imposició d’una Espanya sobre l’altra sinó queva néixer per un ampli consensque va tenir a més el mèrit d’incorporar els hereus dels dos bàndols de la guerra civil. Des de Fraga Iribarne, exministre d’Informació i Turisme de Franco, fins a Santiago Carrillo, secretari general del PCE.

Però no es pot ni s’ha de viure de renda. La bona salut en la joventut després s’ha d’acompanyar de revisions mèdiques periòdiques, en particular a l’arribar a certa edat. Als 40 anys no es pot viure de la glòria dels primers 20. I els polítics espanyols que ahir celebraven la Constitució tendeixen a oblidar-ho. No ja de tant en tant, sinó –pitjor– en el dia a dia.

Diputats, funcionaris de partit

Per això avui tenim una Constitució, carregada de medalles, però esquerdada. Personalment m’enerva l’estranya inexistència del diputat de districte o circumscripció uninominal que tendeix a separar la classe política del poble i a convertir els diputats en funcionaris de partit. Qui es mou, se l’esborra de la llista. I punt.

Però l’esquerda més gran és que el 47% dels catalans –que en el 78 li van donar suport amb més entusiasme que la resta d’espanyols– voten partits secessionistes. La responsabilitat només pot ser compartida, sobretot quan el 56%, un percentatge superior, diu queara no votaria la Constitució.

Una altra esquerda és que el president del primer partit repeteix que el segon –que va ser clau en la consolidació de la monarquia democràtica– ha deixat de ser constitucional. És molt estrany, tot i que s’entén perquè part de la dreta –un expresident de Govern entre d'altres– no va votar la Constitució. I ara els seus amics volen donar lliçons d’ortodòxia constitucional tant als que sí que la van votar com als que –per altres motius– no ho van fer.

Notícies relacionades

Ara per ara, millor no tocar-la

La Constitució i la mediocritat política

Hi ha sobrecàrrega de crispació i, en aquest clima, es cometen –pel que sembla– greus errors. ¿Com es convida les forces armades i s’exclou les de la seguretat nacional com la Guàrdia Civil i la policia, que han sigut clau en la lluita contra el terrorisme i en la persecució de la delinqüència de tot tipus, inclosa la corrupció? Si realment ha sigut així, la presidenta del Congrés ho haurà d’explicar.

Tenim, sí, una gran Constitució, però que necessita espinacs diaris. I el pendent és cada cop pitjor, de manera que pot quedar famèlica. Contra el pessimisme de la raó queda l’optimisme de la voluntat. Aquí estem. En equilibri inestable.