Caputxinada 'low cost'

Als catalans ens va el clergat, i alhora que a molts els indigna la mera hipòtesi que Franco sigui reenterrat a la madrilenya Almudena, tot just començar ens afanyem a treure partit dels nostres temples: ja sigui per descapitalitzar els japonesos a la Sagrada Família (¡fins a 29 euros per càpita!), per convertir Santa Maria del Mar –‘La catedral del mar’– en supervendes literari i cinematogràfic o per arrecerar-nos-hi quan alguna cosa clama al cel. 

Entre el 9 i l’11 de març de 1966, Barcelona va viure un dels episodis més significatius de la seva encara incipient lluita antifranquista: l’organització del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (SDEUB), que culminaria amb la tancada d’unes 500 persones –la majoria estudiants, però també professors i intel·lectuals com ara Joan Oliver, Salvador Espriu, Antoni Tàpies...– alconvent dels monjos caputxins de Sarrià. Després, molta, molta policia.

Desempolsegar una escena del passat

Em sembla plausible que, en plena dictadura i vigent concordat Església-Estat, després de l’ocupació d’un sant lloc s’acabi amb els ossos a la presó; però em costa entendre que en una democràcia laica es recorri el camí de la inversa si no és per reclamar la mediació del Més Enllà. No, no m’entra al cap que, per abominar una potser obsoleta Constitució redactada fa 40 anys –causa principal, pel que sembla, de l’empresonament i posterior vaga de fam dels polítics independentistes– el PDECat, la CUP i ERC desempolseguin una litúrgica estampeta groguenca de fa més de mig segle. ¿Tornar a començar? ¿Per què, ja posats, no ens en anem una vegada més fins al 1714? (L’any següent de la Caputxinada es va crear l’Assemblea de Catalunya, un miracle de síntesi: reunir el país, no dividir-lo.)

Notícies relacionades

El dejuni en suport als presos exhibeix la desunió independentista

Sense canapès, lluny de Gettysburg

Una vaga de fam és una cosa perfectament seriosa que, per més que els guionistes del postprocés necessitin alimentar-se’n, no admet banalitzacions postureres com passar l’assolellat i enemic 6-D en una església d’un dels barris més exclusius de Barcelona practicant el catòlic dejuni (i, suposo, abstinència) per acabar la jornada amb una festa de pijames escarcellers abans d’anar-se’n de mig pont.

Ja el 1970, 287 persones vinculades a diversos sectors intel·lectuals i artístics de Catalunya –Joan Miró, Joan Manuel Serrat i Gabriel García Márquez entre ells– van decidir també enclaustrar-se almonestir de Montserrat com a protesta contra les penes de mort que el franquisme havia imposat a sis membres d’ETA. L’enorme repercussió d’aquest acte fora de les nostres fronteres va forçar que, en el seu missatge de Cap d’Any, el ‘Caudillo’ commutés la sentència als condemnats. A veure què dirà el Rei per Nadal...