El somni de ser mileurista

L'efecte més perniciós de la llarga crisi econòmica viscuda a Espanya ha sigut la normalització de la precarietat al mercat laboral. Després d'una dècada de retallades i ajustaments, els contractes temporals, els baixos salaris i la necessitat de compaginar dos o més llocs de treball per arribar a final de mes s'han convertit en una cosa tan quotidiana que s'assumeix amb una normalitat esgarrifosa. Els joves són un dels col·lectius més afectats per aquesta nova realitat, principalment perquè no han viscut cap altre context referencial que no sigui el de la crisi. Sorprèn no veure manifestacions de joves protestant per no trobar llocs de treball dignes, mentre els pensionistes surten totes les setmanes a reivindicar els seus drets.

La normalització del precariat ha fet que els joves assumeixin que la taxa d'atur de la població de 20 a 24 anys sigui del 35% o que l'any passat un jove necessités firmar una mitjana de 5,2 contractes temporals per poder treballar durant tot l'any. El recent informe de CCOO #GeneraciónMóvil: una radiografía de la juventud y 10 ejes de trabajo denuncia una cosa impensable fa una dècada. I és que ara molts joves anhelen ser mileuristes. Aquest concepte, abans injuriat, s'ha convertit en una ganga per a joves que no aconsegueixen passar dels 400 o els 500 euros al mes perquè només aconsegueixen feines a mitja jornada o per hores.

La normalització d'aquesta situació comporta efectes socials que van més enllà de la palpable injustícia. El primer és la baixa taxa d'emancipació a causa de l'escàs desenvolupament del lloguer i la insuficiència de les polítiques públiques d'habitatge destinades als joves. Un altre efecte negatiu és que els joves no poden planificar la seva vida a mitjà i llarg termini, posposen l'edat de tenir fills i, a més, compten amb cotitzacions molt baixes a la Seguretat Social en un context en el qual es contempla cada vegada més un període de vida laboral més gran per comptabilitzar la pensió.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El Govern socialista acaba de llançar un projecte d'ocupació juvenil que contempla un paquet de mesures per millorar la situació laboral dels joves. La iniciativa ha de ser aplaudida perquè dirigeix els esforços a un problema greu que no ha estat a l'agenda del PP de Mariano Rajoy.

Però un pla de xoc no és suficient per canviar una situació endèmica si no s'ataquen els vicis del sistema que es repeteixen des de fa dècades. Un dels més enquistats és el poc costum que hi ha a Espanya d'exigir que es retin comptes dels resultats obtinguts amb la inversió dels diners públics, una mica habituals en les polítiques actives d'ocupació. Un altre mal endèmic d'Espanya és assumir que les lleis existeixen, però no es persegueix aquells que les incompleixen sistemàticament abusant de figures contractuals com els autònoms, la mitja jornada laboral o el contracte temporal. Espanya no es pot permetre que s'enquisti la precarietat en les generacions que són el futur de la societat. I per a això fa falta un pla de xoc sí, però que d'una vegada es compleixi. I que no sigui un programa electoral.