El moment de decidir el futur de la humanitat

Els naixements de dues nenes, els gens de les quals han estat modificats pel laboratori del biofísic xinès He Jiankui per fer-les resistents al virus de la sida, és un dels avenços científics més rellevants del segle. També és un exemple del que passa quan la ciència insisteix a operar al marge de la societat. Però sobretot és un toc d’alerta: tenim davant un camp de mines i ens cal una estratègia per travessar-lo sense fer-nos mal, si volem gaudir del que hi ha a l’altra banda.

La resposta dels experts en l’anunci del doctor He ha sigut força unànime. Tot i que alguns han lloat la innegable importància del seu treball, la majoria n'ha destacat el comportament poc ètic: ha desoït les recomanacions i ha posat en risc la vida de persones que no poden donar el seu consentiment (encara no es coneixen els efectes secundaris de les tècniques) a canvi d’uns beneficis dubtosos (el mateix objectiu es pot aconseguir de maneres més segures i senzilles). La seva universitat ja s’ha desmarcat dels experiments i ha anunciat que investiga accions legals perquè, tot i que la Xina no té lleis que prohibeixin aquestes modificacions genètiques, sí que hi ha una normativa ètica. El doctor He, que sembla que no ha calibrat prou bé les conseqüències de la seva recerca, ha optat per desaparèixer fins que les aigües es calmin.

Regulació necessària

Parts d’aquest cas remeten a records foscos com l’estudi de Tuskegee, en el qual el Govern va experimentar amb grangers negres d’Alabama sense ni informar-los ni preocupar-se pel dolor causat. Aquesta tragèdia és un dels motius pels quals ara existeixen normes per regular la participació d’humans en estudis mèdics. El fet que el doctor He hagi triat un gen implicat en una malaltia que es pot evitar d’altres formes reforça la idea que l’experiment s’ha fet sobretot per demostrar que la tècnica és factible i no tenint en compte la salut dels subjectes implicats. Això és un error majúscul.

Per altra banda, el fet que sigui possible alterar els gens abans de néixer és un canvi de paradigma que ens porta al territori del transhumanisme, el corrent filosòfic i científic que creu que hem d’aprofitar la ciència per anar més enllà de les possibilitats actuals, evolutivament parlant. Les nenes nascudes a la Xina podrien ser el primer pas cap als post-humans, una nova espècie d’homínids més avançats que l’‘Homo sapiens’. Dit així pot fer una mica de por.

Però com molts altres avenços, la modificació genètica no és necessàriament dolenta. Pot evitar malalties hereditàries o protegir-nos contra altres de més freqüents, com el càncer o l’Alzheimer. La majoria de gent estaria d’acord amb aquestes intervencions, sempre i quan es pugui garantir que no tindran efectes negatius. Més polèmic serà si proposem millorar l’ésser humà fent-lo més fort, més intel·ligent o potenciant qualsevol altra característica que ens sembli positiva. Mentre que els transhumanistes advocaran per liberalitzar l’accés a les modificacions, els més bioconservadors lluitaran per dibuixar aquí la línia vermella. El següent nivell seria el de les alteracions purament estètiques, capricioses o amb poques utilitats pràctiques, que segurament generaran més rebuig.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El fet que el doctor He hagi començat per una edició genètica que, segons com, es podria incloure en aquest últim grup, complica innecessàriament les coses. Sense poder justificar la urgència de la seva intervenció, està generant una onada de queixes que pot acabar en un aturada total d’aquesta línia de recerca. Els efectes d’haver fet les coses sense pensar-les prou bé és que s’alcen obstacles que dificultaran els avenços en un camp amb el potencial de ser crític per al nostre futur com a espècie.

Sembla que ja hi ha humans modificats entre nosaltres, i és lògic pensar que n’hi haurà més. Queda clar, per si algú ho havia dubtat, que el transhumanisme és inevitable. La qüestió ja no és si hem de manipular o no embrions humans, si no com hem de fer-ho. I, sobretot, com hem de regular-ho. Degut a l’assequibilitat de les tècniques d’edició genètica podria semblar que volem posar tanques al camp. Si l’energia atòmica fos igual de fàcil de produir, cada país (i cada grup terrorista) ja tindria prou bombes per fer saltar el planeta pels aires. I, possiblement, algú ho hauria aconseguit. ¿Destruirem l’espècie humana ara que podem jugar amb els nostres gens a voluntat? Depèn tan sols de nosaltres. La clau és decidir com i fins on volem que canviï la humanitat i trobar la manera d’evitar desviar-nos d’aquest pla.