Del 1812 al 1978
¡Visca la Pepa!
Se m'ocorre que el crit de celebració d'una hipotètica reforma de la Constitució seria: ¡Visca l'entesa! I trobin-li el doble sentit
zentauroepp9524189 madrid 07 12 2008 jornadas de puertas abiertas en el cong181207204503 /
Vist i sentit el que s’escriu i diu aquests dies, un està temptat d’afirmar que 40 anys no és res, fins i tot amb la llicència d’afegir uns altres 20 al famós vers d’Alfredo Le Pera a 'Volver': «Que 20 años no es nada, que febril la mirada, errante en la sombras», etcètera. És evident que doblant els anys augmentaran també la febre i les ombres. I així tenim avui a doblement enfebrats que juren que la Constitució del 78 no ha servit per a res, i tenim també els qui, entre ombra i ombra, endevinen una escletxa de llum per on entrar-hi el bisturí i sanejar-la el just perquè uns altres cent anys duri. El que sigui sonarà i poc puc fer jo més que dir el que dic i votar en consciència quan em toqui.
"¡Visca la Pepa!", aclamaven a Cadis el 1812, celebrant el naixement (dia de Sant Josep) de la que es creia que era la primera Constitució que atorgava poder als ciutadans. Aviat el crit es va anar deformant i va adquirir un to i un significat pejoratius. '¡Visca la Pepa!' ha arribat fins als nostres dies com a expressió de desgavell, de desinterès, d’irresponsabilitat, de total i absolut llibertinatge, a l’estil d’una altra expressió nord-americana, '¡Anything goes!', (simple traducció: ¡Tot s’hi val! o ¡Tot està permès!) amb la qual Cole Porter va batejar un dels seus millors musicals. Vet aquí una capritxosa (¿capritxosa?) coincidència: Porter va estrenar aquest musical a Nova York el 1934, el mateix any en què José María Pemán, dramaturg molt poc recordat avui dia, estrenava, en aquest costat de l’Atlàntic, la seva comèdia ‘Cuando las Cortes de Cádiz’, en la que recreava aquells dies de 'la Pepa' amb especial atenció al doble sentit del seu '¡Visca!' més ambigu. El 1934, '¡Visca la Pepa!' va ser també '¡Anything goes!' sense saber ni un borrall d’anglès i amb un oceà pel mig.
¿Quin seria el crit de celebració per a la Constitució del 78? ¿Visca el consens? ¿Visca la concòrdia? ¿I quin el de la seva reforma, si n’hi hagués? Me’n ve un al cap de seguida: ¡Visca l’entesa! I trobin-li també el doble sentit.
