70 ANYS D'UN DOCUMENT HISTÒRIC
Drets humans de les dones
La Declaració Universal de 1948 va néixer amb una perspectiva feminista, però els assoliments continuen sent febles
fcasals46179565 opinion ilustracion de maria titos181208135720
Amb el feminisme dels anys 60, la sororitat (‘sisterhood is powerful!’) es va consolidar com a epicentre de les lluites feministes i contrapès de la destinació que les lleis –legitimadores d’un ordre social androcèntric– ens marcaven i ens marquen a les dones als cinc continents. La globalització de la desigualtat no ha portat amb si l’efectiva universalització dels drets humans de les dones. Més al contrari, ha estès la violència contra les dones i les nenes, que continua sent la violació de drets humans més universal, més oculta i impune que existeix, i no hi ha cap Estat al món en què no hi hagi manifestacions d’aquesta classe de violència, que s’exerceix contra les dones per la simple raó de ser-ho i de pertànyer a la meitat discriminada.
Setanta anys després de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 néixer i ser dona continua sent una factor de risc en la nostra societat. En el marc de la commemoració del Dia Internacional dels Drets Humans i del 70è aniversari de la Declaració, convé recordar que la Declaració de 1948 va néixer impregnada d’una perspectiva feminista i va suposar l’inici de la lluita pels drets humans de les dones.
A Eleanor Roosevelt li devem el reconeixement del principi d’igualtat a l’article 1 i l’impuls del llenguatge inclusiu de la Declaració. Gràcies a ella es va substituir el clàssic “tots els homes neixen lliures i iguals” pel contundent “tots els éssers humans neixen lliures i iguals”, malgrat que la resta de delegats homes van mostrar una forta oposició per no ser capaços de veure on era el matís. A Hansa Mehta de la India, Minerva Bernardino de la República Dominicana, a Shaista Ikramullahy del Pakistan, a Bertha Lutz del Brasil i a Amalia González Caballero de Mèxic els devem la proclamació explícita a l’article 2 del principi de prohibició de discriminació per raons de sexe, davant les posicions de la majoria de delegats, que van considerar que el reconeixement del principi d’igualtat era prou garantia per fer efectius els drets de les dones.
Descoberta a cop de realitat la falsa universalitat d’aquests drets, el iusfeminisme va promoure un marc normatiu especialitzat per a la (re)definició dels drets humans. Va néixer la Convenció sobre l’Eliminació de totes formes de Discriminació contra la Dona (1979) com a Carta Magna de les dones i responia a la necessitat de contrarestar la seva situació de subordiscriminació. Més tard destaca la IV Conferència Mundial sobre la Dona (1995) que va declarar solemnement que els drets de les dones són drets humans i que va impulsar compromisos internacionals per a la lluita contra la violència de gènere.
La igualtat de gènere és premissa de la democràcia, especialment ara que reneixen ideologies que amenacen els avenços
Des d’aleshores ha augmentat el nombre de nenes escolaritzades, s’han produït millores laborals per a les dones, el seu lideratge en llocs de decisió s’està consolidant, s’han incrementat les condicions de salut sexual i reproductiva i estan protegides per lleis que condemnen la violència de gènere. No obstant, aquests avenços continuen sent febles. Diàriament els drets humans de les dones es continuen vulnerant. Si la igualtat fos “realment real” i “universal” –com es va proclamar el 1948– no hi hauria bretxa salarial, feminització professional o sostre de vidre. Tampoc els matrimonis forçats, mutilació genital ni tracta de dones i nenes per a la seva explotació sexual. No parlaríem dels 479 milions de dones analfabetes al món i tampoc parlaríem de la prohibició de l’avortament, ni de violència sexual, física o psicològica contra les dones. Tampoc de la seva utilització com a ‘ventres de lloguer’ per legalitzar la indústria creixent de la venda de nadons. S’acabarien els assassinats masclistes. A Espanya 974 al temps d’escriure aquestes línies.
En el context d’aquesta paradoxa urgeix assumir que la igualtat de gènere és premissa de la democràcia. És un deute pendent amb les dones i amb la societat, especialment en un moment en què estan renaixent forces i ideologies que estan posant en perill, més que mai, les conquestes obtingudes en matèria de drets humans de les dones. Betty Friedan va vaticinar l’evident. “Potser només una societat malalta, que no està disposada a fer front als seus propis problemes i incapaç de concebre objectius i propòsits a l’altura de la capacitat i del coneixement dels seus membres, opti per ignorar la força de les dones”.
