Dels noms del monstre

Encara ens queda per passar tot aquest hivern, però a la primavera la paraula 'feixisme' farà 100 anys i continua tan utilitzada com quan el 23 de març del 1919 Mussolini va fundar a Milà els Fasci Italiani di Combattimento. ¿Com se n’hi deia, al feixisme, abans que naixés aquesta paraula? ¿Quin nom es dona avui a si mateix? Francisco Serrano, el jutge prevaricador inhabilitat que ha encapçalat les llistes de Vox en les eleccions andaluses, ha dit en una entrevista: "Som el partit dels indignats d’Andalusia". Van ser els feixistes els que fa 100 anys van triar el seu nom. Ningú els hi va posar des de fora.

Es deien a si mateixos ‘feixistes’ amb tant orgull com els seus contemporanis podien reivindicar-se ‘socialistes’, ‘comunistes’ o ‘anarquistes’. Avui, ningú dels que són titllats de ‘feixistes’ es refereixen a si mateixos com a tals. El feixisme ja no correspon com abans a un determinat grup, a un corrent polític. Llavors tothom sabia on estava aquest corrent. En quins partits, en quins diaris, en quins uniformes, a quins locals, en quines desfilades. Avui el feixisme és transversal. I ha sigut la dreta qui ho ha comprès abans que l’esquerra.

"Som el partit dels indignats d’Andalusia", ha dit Serrano, amb la mateixa naturalitat amb què els ultraconservadors diuen que és ‘llibertat’ un sistema de privilegis. Però la transversalitat no existeix. Els indignats d’avui senten repugnància davant dels indignats anteriors. La transversalitat és el que utilitza la dreta per ocupar sola tot el llit. En la transversalitat no hi cap tothom.

Pot veure’s ara, per exemple, a França, en la revolta dels 'armilles grogues’. Ningú ha sabut situar políticament els que participen en les mobilitzacions, s’hi barregen lepenistes i nostàlgics del 68, així que no sembla que sigui la ideologia el que uneixi aquests indignats. Però sí que comparteixen una cosa: la identitat. Tots són francesos blancs, francesos vells, en el sentit que tenia dir ‘cristià vell’ en l’Espanya perseguidora de jueus. Pura qüestió de neteja de sang.

No hi ha identitat sense exclusió. I aquest mateix tipus d’uniformitat és el que ha amalgamat l’espectre de Vox en les eleccions passades. Però, ¿quan i com va irrompre el narcisisme, l’afecció identitària a Andalusia? Com gairebé tot en la vida, va venir encoratjat des del poder.

Al llarg de les més de tres dècades que ha governat ininterrompudament el PSOE en la Junta d’Andalusia, i potser encara més a partir que es van animar a muntar l’Expo del 1992, s’ha practicat una política popular d’orgull identitari, de símbols, de profusió de banderetes blanc-i-verdes i ‘rojigualdas’ en tota mena de festes, les dels pobles, les de les ciutats. Tot això, potenciat dia rere dia des de la televisió pública autonòmica, convertida en una màquina d’emetre consignes i picades d’ullet ultraidentitàries. D’emetre programes d’èxit que es titulen 'Así somos’. I així, després de dècades i dècades de ciutadans creixent sota aquest discurs, arriba el moment en què sorgeix un grapat persones que fa un nou pas endavant.

Les coses sempre passen d’aquesta manera. Les coses sempre són una mica més del que ja hi havia. Aquí ho sabem bé. A Catalunya ens ha passat exactament el mateix després de les llargues dècades del pujolisme. La barreja de corrupció i identitat és explosiva. El somni de la vida política produeix monstres. A Andalusia han acabat obrint les portes del Parlament a aquests monstres, que una vegada es van dir a si mateixos ‘feixistes’ i que ara busquen altres noms. A Catalunya, ens hem quedat sense Parlament. Hi ha més activitat en qualsevol gàbia del zoo veí. Una altra forma de monstruositat. Una altra forma d’identitat.

Notícies relacionades

L'empremta de Vox a Catalunya

Vox cultiva vots en plataformes de les forces de seguretat i de l'Exèrcit

L’esquerra comprèn després que la dreta, perquè en comptes de preocupar-se pel carrer, es preocupa per la dreta. L’horroritza que els confonguin i només pensa en això. Els que esperaven que la irrupció de Vox fragmentés la dreta no sabien que la dreta no es divideix mai, sinó que es multiplica. Abans, per ser d’esquerres n’hi havia prou amb treballar en qualsevol cosa. Ara s’ha de tenir almenys una carrera.

A la gent només li queda el vot, i l’hi han banalitzat. Es vota a les urnes per emoció i per venjança. Més que per parlar, per fer-se sentir, com es vota a ‘Gran Hermano’ i a Eurovisió. S’agafa la papereta com s’agafa el comandament a distància. "Som el partit dels indignats d’Andalusia", ha dit el dirigent de Vox, i ha arrabassat a l’esquerra un altre dels símbols a què ha renunciat.