El tauler català

Una espiral d'autodestrucció

Ni els motius adduïts per a la vaga de fam són suficients per a una mesura tan dràstica ni el moment és l'òptim

1
Es llegeix en minuts
GRAF9616. MADRID, 01/12/2018.- Imagen capturada de la cuenta oficial de Òmnium Cultural de Twitter de los siete dirigentes independentistas presos en la cárcel de Lledoners (Barcelona), (de izda. a dcha) Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Joaquim Forn, Jordi Cuixart, Josep Rull y Raül Romeva. Los siete dirigentes han exhibido unidad en una fotografía realizada en el interior del centro penitenciario, mientras preparan acciones de protesta que, en algún caso, podrían incluir una huelga de hambre. EFE ***SÓLO USO EDITORIAL***

GRAF9616. MADRID, 01/12/2018.- Imagen capturada de la cuenta oficial de Òmnium Cultural de Twitter de los siete dirigentes independentistas presos en la cárcel de Lledoners (Barcelona), (de izda. a dcha) Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Joaquim Forn, Jordi Cuixart, Josep Rull y Raül Romeva. Los siete dirigentes han exhibido unidad en una fotografía realizada en el interior del centro penitenciario, mientras preparan acciones de protesta que, en algún caso, podrían incluir una huelga de hambre. EFE ***SÓLO USO EDITORIAL*** / EFE

¿Fins on estan disposats a arribar per un grapat de vots? La Convergència de pell mutant no mostra les seves sigles, però segueix allà, amb altres noms i altres rostres, però provant de mantenir-se en el quadro de comandaments. No, en realitat es tracta d’alguna cosa més gran, més elevada, provant de ‘ser’ Catalunya, la seva consciència, la seva guia. Aquella ànima que la va portar a exclamar-se quan el tripartit “els va robar” la Generalitat. La mateixa que va virar cap a l’estelada perquè les retallades i la corrupció no els passés factura. La mateixa que va absorbir els postulats de l’independentisme per convertir-la en una cosa semblant, però no en el mateix: una potinga adobada per una de lleugera i irresponsable propaganda.

Aquesta mena de corporació ideològica (i de negocis) va dimonitzar el socialisme quan era el seu adversari. I, des que es va iniciar el procés, s’ha dedicat a fer l’abraçada de l’os a ERC, aliat forçós, temut contendent a les urnes. El ‘pressing’ per la llista conjunta va donar els seus fruits, però Junts pel Sí no els va deslliurar de la desesperada pugna interna. A aquesta s’ha d’atribuir els despropòsits que van conduir a la declaració d’independència més trista de la història. Però ni tan sols les seves funestes conseqüències han suavitzat la disputa. La vaga de fam de Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn no s’entén sense situar-la en el marc d’aquesta batalla. Ni els motius adduïts són suficients per a una mesura tan dràstica (¿què faran si hi ha condemna?) ni el moment és l’òptim, a només un mes i mig de l’inici del judici. De nou, el 'pressing' a ERC per la llista conjunta, només que, aquesta vegada, s’han traspassat totes les línies vermelles, també les de la mínima protecció. “No ens immolarem”, assegura Sànchez, però ¿sabran frenar a temps? No ho van fer quan la DUI. El temor de ser considerats traïdors es va posar per davant dels interessos de Catalunya. Una vaga de fam és una cosa molt seriosa, però hi ha certa lleugeresa en l’ambient. Massa per haver entrat en una espiral que té molt d’autodestrucció.