L'autoelogi permanent del seguidor argentí

Després d’un desenllaç que va semblar interminable, una vegada que l’àrbitreAndrés Cunhava donar per acabat el partit, les emocions es van repartir per meitats: els del River Plate, embriagats de felicitat, van disfrutar aquell minut únic, i van sortir al carrer a recordar-lo als vençuts que tenen “un sentiment que no puc parar”.

Els boquenses de totes les edats i classes socials (el futbol dissol les rancúnies i antagonismes) es van refugiar a les habitacions o van triar un silenci monacal per suportar l’escarni de no quedar-se amb la Copa Libertadores. La pluja que va regar la ciutat de Buenos Aires va ser per a ells una mena de plor col·lectiu.

Enclavat entre dues de les avingudes més importants de la capital argentina, Corrientes i 9 de Julio, l’Obelisc, amb els seus gairebé 70 metres d’altura, es va convertir al caure la tarda en el botí simbòlic del guanyador de la final. No havia deixat de tronar quan banderes, samarretes i gorres, tots vermells i blancs, van començar a envoltar el monòlit. Es va cridar el nom deJuan Quintero, l’autor del gol crucial, es va cantar i es va saltar, entre cops de clàxon i terrabastalls, amb veu ronca o entretallada. Es va adonar d’una fe a prova de conversions. Hi va haver, naturalment, burles cap al perdedor. No va faltar la sorna vexatòria. “Nos cogimos [follar] a Boca”.

Cultura de l’aguant

El cor de la ciutat va acabar per completar allò que es va veure a Madrid abans, durant i després del partit: una exacerbada posada en escena de la passió pels colors. En l’encreuament entre Corrientes i el 9 de Julio, però també en altres parts del país, va imperar com poques vegades l’anomenada “cultura de l’aguant”, aquella mena d’ètica del sofriment que comparteixen ‘barras bravas’ i seguidors disposats a sacrificar qualsevol cosa i esborrar el límit entre el plaer i el dolor.

Es va haver de demostrar una altra vegada al món i als argentins indiferents de quina manera es viu aquí el futbol. “Jo et segueixo a tot arreu”, es va cantar a Espanya i va tornar a entonar-se aquí amb l’Obelisc com a mut testimoni d’aquest jurament que comparteixen de manera indiferent els del Boca i River: s’ha d’acompanyar l’equip costi el que costi. Es “dona la vida”, en la mesura del que sigui possible, la de l’altre, si és necessari.

Autoelogi permanent

El sociòleg Pablo Alabarces, assenyala al seu llibre ‘Héroes machos y patriotas’ una de les mentides de la cultura futbolística del país que va veure néixerAlfredo Di Stéfano, Diego Maradona i Leo Messi: l’autoelogi permanent de la passió. Entre altres raons, assenyala Alabarces, perquè obre la porta a les pràctiques violentes des del moment en què es pondera el que és inexplicable, pur, irracional. “La idea es revela com a completament falsa”. La cultura de l’aguant, recorda, és a més homofòbica, racista i misògina, tot i que admeti davant el televisor dones, nòvies i filles. El mateixMauricio Macri, president del Boca gairebé una dècada abans de dedicar-se a governar el país, ha recordat més d’una vegada tot el que es posa en joc quan veu un partit. “AJuliana(Awada, la primera dama) li demano que no em faci comentaris. Ara ja s’ha adonat que entro en un trànsit que millor que no em parli”.

Entre Madrid i Buenos Aires es va fer una versió 2.0 d’aquell “Brasil, decime que se siente”, amb el qual els seguidors de classe mitjana i alta van encoratjar la selecció nacional a Rio de Janeiro durant el Mundial 2014. Ells van jugar una altra vegada el seu propi partit. Es van filmar amb els telèfons per després testimoniar a les xarxes socials tot aquest sentiment d’alegria incomparable.Alabarces ho anomena “el narcisisme del seguidor argentí: som els que millor mostrem suport”. 

Laboratori polític

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La festa va ser també un laboratori polític: es va desenvolupar sota una estricta vigilància policial. Les autoritats van decidir controlar-la des de tots els llocs possibles perquè no quedés una altra vegada associada a l’excés i l’escàndol.El secretari de Seguretat, Diego Santilli,fill de Diego Santilli, l’únic president del River Plate que va obtenir una Copa Intercontinental, el 1987, va avisar per endavant “la gent” que pagaria “les conseqüències” dels possibles desordres.

L’advertència no és fruit només de les pedrades de fa tres setmanes que van obligar a jugar el partit fora de l’Argentina. El Govern vol posar en marxa un nou protocol policial més enllà dels estadis. Es vol permetre als uniformats disparar una arma de foc davant del dubte d'estar davant un lladre o sospitós de ser-ho per la seva pell de coure. Suposa que és una manera de recobrar la popularitat que la crisi econòmica li regateja. Un 60% dels argentins dona suport a la idea de ser tan durs o més queJair Bolsonaro al Brasil. Les amenaces de mà dura no van evitar en la nit de Buenos Aires els incidents al voltant de l’Obelisc. Van volar pedres, es van trencar els vidres d’alguns comerços i la policia va respondre amb gasos lacrimògens. Hi va haver ferits i detinguts que no van deixar de professar el seu amor River mentre se’ls emportaven,