La via espanyola

El problema d’utilitzar episodis històrics per il·lustrar l’acció política del present és que és fàcil que aquells que no tenen ganes d’escoltar-te agafin el rave per les fulles: tot es pot treure de context, perquè, evidentment, el context mai és exactament el mateix.  Les declaracions del president Quim Torra després de la seva visita oficial a Eslovènia han omplert pàgines i minuts de pantalla amb repliques, contrarèpliques, dissertacions i articles sobre la 'via eslovena'.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Certament, qualsevol exemple que hagi comportat un conflicte armat no és un bon exemple, en tant que genera alarmisme innecessari i és fàcil d’aprofitar per a tots aquells que volen eludir el debat polític civilitzat, perquè poden substituir-lo per simplificacions caricaturesques. Al contrari, el cas escocès és molt més fàcil d’entendre per a tothom per la seva proximitat cronològica i geogràfica. Fa just quatre anys, en un país de la Unió Europea, es va poder debatre amb normalitat sobre la sobirania, exercint el dret a l’autodeterminació. No va ser a l’altra punta del món en una colònia infestada de mosquits, ni és una història explicada en llengua morta en un pergamí que fa segles que acumula pols.

Segur que aquesta també era la via eslovena i que els eslovens s’haurien estalviat la ‘guerra dels 10 dies’ si haguessin pogut escollir. La diferència entre Escòcia i Eslovènia és que els primers a l’altre costat del tauler es van trobar una democràcia occidental consolidada, amb respecte pels drets individuals i col·lectius. Els eslovens, no. Sobre el paper, Espanya s’hauria de semblar molt més al Regne Unit que a l’antiga Iugoslàvia. És un país que ha subscrit els mateixos tractats internacionals, que forma part de les mateixes aliances ili hauríem de pressuposar un comportament similar, complint uns mateixos estàndards. De moment, sabem que la via espanyola consisteix a empresonar i colpejar abans que raonar i argumentar.