Estampes de la independència d'Eslovènia

Hi ha estampes que resumeixen moments històrics. Desembre del 1990: soldats amb uniformes hivernals posen amb armes acabades d’adquirir, molt semblants al nord-americà M-16 i als 'armbrust' de disseny alemany. Davant d’ells, els ministres de Defensa i Interior i el primer ministre de la república (Lojze Peterle, actual eurodiputat del Grup Popular), que afirma "olorar" un Exèrcit eslovè. Quedaven pocs dies perquè se celebrés el referèndum de secessió i en una campanya caracteritzada pels gestos amables i els somriures es començava a utilitzar la propaganda de guerra.

L’escena indicava que Eslovènia tenia amics a l’estranger. En aquest cas, l’ajuda va consistir en material portat des de Singapur, amb recolzament israelià i descarregat a Itàlia. Les armes van continuar arribant en els mesos següents. Equips de comunicació Racal venuts amb autorització del Govern britànic, armes antitancs alemanyes arribades a través de mitjancers establerts a Àustria i equipament divers (incloent fusells AK-74, míssils terra aire i armes curtes) subministrat per la búlgara Kintex; tot això amb ple coneixement dels serveis d’intel·ligència occidentals. Després de la independència, Eslovènia es va convertir en un autèntic centre logístic per a l’arribada de les armes que van nodrir les guerres a Croàcia i Bòsnia i Hercegovina.

El 95% dels vots a favor de la independència

Aquella estampa parlava d’un grup dirigent disposat a arribar fins al final. Però aquella manera d’obrar requeria cohesió. Nacionalistes i excomunistes van col·laborar de manera estreta, amb una majoria parlamentària que el dia de la proclamació de la independència (25 de juny del 1991) va assolir el 97%. Això era una projecció del 95% de vots favorables a la independència en el referèndum del desembre del 1990, que va tenir una participació del 90%.

La determinació eslovena va ser ràpidament compresa pel president serbi Slobodan Milosevic. Poques setmanes després del referèndum, una delegació eslovena encapçalada pel president eslovè, Milan Kucan, li va plantejar la decisió presa pels electors. Milosevic va assumir de bon grat la marxa dels eslovens i només va demanar als seus interlocutors que respectessin el dret de tots els serbis (inclosos els de Croàcia i Bòsnia) a viure junts en un únic Estat. Jože Mencinger, membre d’aquella delegació, va reconèixer davant de qui escriu aquestes línies que aquelles condicions eren satisfactòries per als eslovens.

Aquell episodi va tenir conseqüències molt tangibles. El juny del 1991, quan els eslovens van prendre els passos fronterers amb Àustria i Itàlia, el Govern federal va enviar un contingent limitat de policies i soldats. A Belgrad, els comandaments de l’Exèrcit federal s’impacientaven davant de l’estancament de la situació; alguns van clamar en públic per una intervenció massiva, davant de la qual els eslovens poc haurien pogut fer. El ministre de Defensa federal, Veljko Kadijevic, va fer una proposta formal a la presidència col·lectiva de Iugoslàvia per desplegar aviació, artilleria i blindats. La proposta va ser declinada gràcies al vot d’Eslovènia i als quatre dels representants directament controlats per Milosevic. Aquests mateixos vots es van utilitzar, tot seguit, per aprovar el replegament de les forces iugoslaves d’Eslovènia, que ja feia dies que eren assetjades per la milícia de la petita república.

Notícies relacionades

La via d'Eslovènia cap a la independència

Onada de crítiques a Torra per apostar per la via eslovena

En contra del replegament va votar Croàcia, que temia un atac de l’Exèrcit federal després de la retirada d’Eslovènia. Els temors es van fer realitat des del moment que l’Exèrcit va començar a defensar, de manera cada vegada més evident, els territoris habitats per serbis. D’una manera brutal, Croàcia es va convertir el primer territori a intentar imitar la 'via eslovena'.

La breu guerra de juny-juliol del 1991, que va provocar una seixantena de víctimes mortals, no era oportuna per a ningú. Tampoc per als països europeus, alguns dels quals, com ara Alemanya i Àustria, havien mostrat les seves simpaties cap als eslovens. Enmig de les hostilitats, la troica de ministres d’Exteriors de la Comunitat Europea va aconseguir un ràpid alt al foc. La independència va ser legitimada des del moment en què les autoritats eslovenes i iugoslaves (representants aquestes d’un Estat membre de les Nacions Unides) van ser posades al mateix nivell en una negociació amb mediació internacional. Els reconeixements van arribar a final d’any, coincidint amb el desmembrament de la Unió Soviètica.