Permès apostar, però no tant

Dos mil onze és l’any que marca un abans i un després respecte a liberalització del joc a Espanya i en particular a l’aparició d’apostes esportives. Qualsevol ciutadà d’una certa edat reconeixerà el canvi al paisatge urbanístic espanyol o a l’oferta d’anuncis per televisióa causa de l’establiment de nombrosos locals d’apostes esportives i a la proliferació d’anuncis d’aquestes en els diferents mitjans de comunicació. Acostumats a la castissa presència de la quiniela, l’auge de les cases d’apostes esportives constitueix un canvi cultural que ens fa semblar a poc a poc altres països on l’hàbit de les apostes està fortament arrelat.

Continuar amb la prohibició de les apostes significava recolzar una concepció intrusiva per part de l’Estat respecte de la llibertat dels ciutadans d’escollir com volen gastar els seus diners o amb quina activitat divertir-se. Un Estat democràtic i respectuós amb l’autonomia personal sembla que ha de tolerar el joc i les apostes. Espanya està en aquesta línia, juntament amb una gran part de països europeus.

D’altra banda, l’aterratge de les apostes esportives ha suposat una injecció econòmica rellevant en l’esport, en forma de patrocinis a clubs o publicitat. Només cal veure la quantitat d’equips de futbol i altres esports que llueixen a les seves samarretes la publicitat de les cases d’apostes més poderoses. Atès que el mercat espanyol és jove, les cases d’apostes hi veuen un enorme potencial de creixement i d’aquí les fortes inversions que han fet aquests últims anys.

No tot són avantatges

No obstant, no tot són avantatges. Les enormes quantitats de diners que es mouen han provocat que apareguincases d’apostes il·legals que manipulen les competicions esportivesen benefici propi, i han convertit aquest problema en l’amenaça principal per a les organitzacions esportives encarregades de vetllar pel joc net de les competicions. Però també per a les mateixes cases d’apostes legals que veuen perillar la indispensable confiança de l’apostador en la neteja i transparència de les apostes.

Ara bé, el problema principal que està provocant un replantejament de l’actitud excessivament tolerant envers les apostes esportivesestà en el germen d’addiccions que suposen, en especial en els menors d’edat, encoratjats per esportistes famosos que incentiven el joc i les apostes. Els metges experts en ludopaties cada dia estan més preocupats per les creixents taxes de menors que arriben als seus consultoris amb símptomes evidents d’addicció i amb els conseqüents drames familiars que deixen a la seva esquena. Que el joc hagi de ser permès no significa que hagi de ser promogut o que no estigui justificat establir certes restriccions al seu accés, atesos els danys evidents que pot provocar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Més encara, si els qui ho pateixen són els menors que, a causa d’una displicent actitud de les cases d’apostes, poden jugar-hi ‘online’ sense gairebé restriccions o accedir als locals físics evadint controls laxos. D’aquí la necessitat que hi hagi un replantejament de la publicitat d’aquestes empreses, així com un enduriment dels controls.

José Luis Pérez Triviño és professor titular de Filosofia del Dret a la Universitat Pompeu Fabra i president de l’Associació per a la Qualitat Ètica en l’Esport