Política gamberra i anticonsensos

La caiguda del mur de Berlín i l’obsessió per adaptar-se a les societats de l’entreteniment van portar a una creixent desideologització de la política al món occidental. Els nostres hàbits de consum de la informació van provocar una simplificació més gran dels missatges i una càrrega emotiva més gran del discurs polític, ja que cada dia és més eficaç apel·lar a la nostra raó a través de la generació de sentiments. I la síntesi de tot això ha anat portant a una personalització creixent de la política, on els líders entesos com a icones, com a marca o com a producte són el gran vehicle i bandera d’unes formacions polítiques molt tocades en la seva credibilitat. Ells, els líders, són els que generen les principals adhesions i controvèrsies en el centre del debat. I així és com emergeixen (a diferents velocitats, segons el context) lideratges polítics de més impacte. Amb estil gamberro. A l'estil Donald Trump. A l'estil Matteo Salvini. A l'estil Santiago Abascal.

Perquè ells, des de les institucions, colpegen directament al rostre als partits que les han capitalitzat durant dècades i als lideratges fills de la política tal com l’hem conegut fins fa poc. Quan Abascal diu després de la irrupció de Vox al Parlament andalús amb 12 diputats que ells han arribat per desplaçar els que han estat “manejando el cotarro” ea la Junta d’Andalusia durant dècades, és això, en forma i fons. Aquest 'macarrisme', que uns descriuran com a xuleria, d’altres com a vandalisme, però que en definitiva és un estil que descriu una filosofia de fons, i que emergeix en temps de 'telecràcia' i d’aversió als consensos.

Quan l’entrenament de portaveus i els avenços tècnics en les cambres de representació converteixen els hemicicles en platós que conviden a la sobreactuació el primer que surt disparat per la finestra són els consensos. Quan el diàleg real (no retòric), la transacció i la moderació sonen a tripijoc, a maniobra i a truc vol dir que alguna cosa ha canviat en profunditat en la manera de relacionar-se de la ciutadania amb la política. No només en la forma.

Notícies relacionades

Andalusia obre la porta d'Espanya a Vox

Twitter era una cerveseria de Múnic

I aquí la responsabilitat és de tots, ciutadania i polítics, començant pels fins a ara instal·lats. Els mateixos que també van impedir en ocasions que mitjans entressin en els seus mítings, per a així captar a plaer imatges propagandístiques després emeses en telenotícies. Això sí, no feien bandera d’això, com ara la fa Vox quan veta teles com La Sexta. Però són els mateixos que han anat elevant el to i la crispació dels seus discursos, fins i tot negant el que ara partits com Vox admeten, fins i tot jugant amb el concepte com ho feia en la nit electoral andalusa el número u per Sevilla, Francisco Serrano: “¡Som d’extrema... necessitat!”. Extrema. Com la seva oferta. Extrema. Com la política gamberra i anticonsensos que ens està quedant.

Revertir-ho requerirà molta feina de tothom, una mica d’ajuda de la tradicional 'llei del pèndol’ que sovint ens acompanya, i que algun valent i seriós (que no avorrit) de la moderació s’apressi a posar-li el cascavell al gat.