Els dos PP

El Partit Popular s’ha caracteritzat habitualment per la disciplina interna. La dissidència sempre ha sigut reduïda a casos aïllats de dirigents amb enorme personalitat; molts d’ells ja víctimes del marianisme. No obstant, aquesta disciplina ha sigut compatible amb una doble sensibilitat. Per exemple, Esperanza Aguirre pertanyia a un PP molt diferent del de Cristina Cifuentes. La primera reivindicava les essències, idees conservadores i liberals, i la segona provava d’aparentar que representava una formació més moderna, més gelatinosa en les seves polítiques, amb els principis més orientats al vot que a la convicció. El mateix passava amb María Dolores de Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaría o amb la cúpula del PP i els representants al País Basc, per citar algun altre cas evident.

Pablo Casado sempre va ser més de la via Aguirre. Quan va arribar a la planta noble de Génova, tenia davant seu un panorama que l’obligava a apostar: principis i valors per frenarCiutadans  i Vox  o temperar-se per incloure-ho tot. Després d’alguns titubejos, crec que ha optat per la primera opció amb el desig de recuperar vots per la dreta. Això ha generat un gran malestar intern. Hi ha moltes persones en el PP que no s’identifiquen amb una actitud restrictiva en matèries coml’avortament  o la recuperació de competències autonòmiques.

Notícies relacionades

Teodoro García Egea: "¿Autoritari, jo? Jo no soc autoritari, soc de Múrcia"

Teodoro García, de diputat murcià a número dos del PP

Però, sobretot, el fet d’estar tan pendents de Vox està provocant unes batzegades discursives realment sorprenents. Fa uns dies, el secretari general del partit, Teo García Egea, deia en un míting: "Perquè nosaltres celebrem el Nadal, posem el pessebre, posem l’arbre, celebrem les nostres tradicions, la nostra Setmana Santa i ens en sentim orgullosos. I a qui no li agradi, que s’aguanti. Perquè nosaltres som espanyols". No sé què vol dirGarcía Egea al vincular el nivell d’espanyolitat amb la quantitat d’ornaments nadalencsnivell d’espanyolitatd’ornaments nadalencs, però sona a voler semblar més tradicional del que probablement és. A més, va afegir, en veu cada vegada més forta: "I defensem la caça. I defensem que qui vulgui anar als toros, que hi vagi. I a qui no li agradi, que no hi vagi. Però que no es prohibeix res. Ja està bé".

I tot, després que, entre les nombroses causes de la irrupció de Vox a Andalusia, els experts també hagin assenyalat els toros i la caça. El discurs sona poc genuí. Sona força oportunista. Sona estrany. El PP és creïble quan defensal’aplicació del 155 a Catalunya, perquè ja ho ha fet una vegada. I ens consta que li va semblar útil. No obstant, quan de sobte es posen a parlar a crits de pessebres, arbres, caça i toros, crec que s’obliden que també és tradició triar l’original abans que la còpia.