La ratlla vermella

Europa i les seves angoixes es van passejar ahir per les cambres legislatives espanyoles. La França ardent dels armilles grogues va entrar al Parlament. El Regne Unit trencat pel‘brexit’,  al Congrés.

Europa, l’Europa social sorgida després de les dues guerres mundials, sotsobre amb gran perill. La sacsegen amb violència diverses forces destructores que s’alimenten les unes a les altres. La depauperació de les classes populars. El galop obscè de la desigualtat. El fracàs de la política en la protecció de les víctimes de la Gran Recessió i dels sistemes de benestar social, en el combat contra la corrupció i en la gestió delsfluxos migratoris. I, finalment, la sembra de por i odi en un terreny adobat pel daltabaix, el desemparament i la inseguretat, de la qual la ultradreta extreu abundants collites.

Les angoixes d’Europa es van passejar pel Parlament i pel Congrés, en efecte, però no per analitzar la irresistible atracció de l’abisme i veure com aturar-la. La revolta francesa i la ruptura britànica van aparèixer com vans arguments de conveniència en la baralla catalana. 

Una peculiar gesticulació

Afliccions europees al marge, Pedro Sánchez ha traçat una ratlla vermella davant la peculiar i delerosa gesticulació del president català. En pocs dies, Quim Torra ha incitat els CDR a la lluita al carrer; ha exigit purgues en els Mossos per frenar l’intent dels CDR de rebentar una manifestació autoritzada de Vox; s’ha retractat d’això últim quan els Mossos li han dit que per aquí no passaven; ha ordenat passivitat policial davant delbloqueig d’autopistes; ha exaltat la via eslovena a la independència, que inclou una guerra breu amb morts i ferits i una posterior neteja ètnica administrativa, i ha donat noves instruccions tàctiques als CDR suggerint-los que no ataquin les barreres policials.

L’enduriment de Sánchez té a veure, evidentment, amb el relló de càstig que li han clavat les eleccions andaluses i amb les incertes cites electorals del 2019. Però, sense aquestes, la inflamació de Torra hauria merescut una resposta similar. Estava anunciada des del dia en què Sánchez va guanyar la presidència. El líder socialista allargaria la mà alsindependentistes a la recerca d’una desescalada de la tensió, però davant d’una nova amenaça de fallida de la legalitat la resposta del Govern seria tant o més contundent. Per convicció i, també, per instint de supervivència política. Si ja llavors Sánchez no es podia permetre el contrari, menys s’ho pot permetre en vigílies electorals.

Com pitjor, millor

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La qüestió és si els independentistes poden permetre’sTorra. El sector que sospira pelcom-pitjor-millor,  per descomptat que sí. El que anhela per l’ampliació de la seva base social s’estira els cabells. Avui, només els presos (és a dir, la desmesura de la reacció judicial) mantenen unides les files independentistes. Els estrambots del president no sumen adhesions; en tot cas, resten per espant. I, a més, brinden arguments a l’Estat. I a la dreta més cridanera. 

Sánchez no pot permetre’s debilitat davant de noves temptacions unilaterals o sense nord. L’independentisme no pot permetre’s Torra.