El que enyoro del 1978

El desembre del 1978 jo tenia 13 anys. Feia cosesd’adolescents: ajuntar-me amb els de l’escola els dissabtes a la tarda, anar al cine o donar voltes pel parc. A diferència dels nens d’avui, gaudia de total llibertat per disfrutar del carrer. El fantasma de la inseguretat no havia colonitzat encara la imaginació dels progenitors. L’hemeroteca, no obstant, contradiu aquesta percepció: abundaven els atracaments, ja que l’addicció a l’heroïna disparava la delinqüència; la ultradreta acovardia quan no atacava, i els atemptats d’ETA s’havien multiplicat. Si el 1977 va assassinar 12 persones, el 1978 van ser 64 els morts, molts a Madrid, on jo vivia. Els adolescents vam aprendre a evitar els edificis custodiats per guàrdies civils, per si de cas.

Els nostres pares estaven exultants

Els nostres pares, almenys els progres, estaven contents, exultants. Per fi havia arribat la democràcia. Ens havien portat a la Festa del PCE a l’antiga Feria del Campo. Més de mig milió d’assistents vam escoltarcantants i poetes, vam menjar entrepans de productes desconeguts, com un estrany pa fosc que anomenaven integral i s’omplia amb enciam i pastanagues, tan suculents com les botifarres amb ‘pan tumaca’ que portaven les agrupacions del PSUC. No només la gastronomia ens seduïa, als nens golafres, també els mítings. Percebíem l’emoció col·lectiva a cada cèl·lula de la nostra tendra pell. Expliquen les cròniques que Santiago Carrillo va estrènyer tantes mans que va patir un esquinç muscular. Abandonàvem la infantesa en el moment perfecte per apassionar-nos per la política sense ser detinguts pels grisos com els nostres pares i avis.

‘Mi querida señorita’, ‘Un hombre llamado Flor de Otoño’, ‘La escopeta nacional’ i bastantes pel·lícules espanyoles més eren a la cartellera. Trobaven la sintonia del públic, els cineastes tenien respecte i admiració aquí i fora. Però la pel·li que els meus amics i jo volíem veure era ‘Grease’, que era per a majors de 18 anys. Els meus pares s’hi negaven. Blas de Otero i Alberti, sí, però John Travolta era massa fort. El meu pare, José María González-Sinde, havia estrenat a l’abril ‘Solos en la madrugada’, una pel·lícula produïda per ell i escrita amb José Luis Garci. Un èxit tan gran com el de l’any anterior, ‘Asignatura pendiente’. En elles es parlava de la Transició quan la Transició encara estava passant i els espectadors es reconeixien en els personatges de Pepe Sacristán i Fiorella Faltoyano.

Assumptes que avui ens preocupen no eren a l’agenda política. Els forts moviments feministes dels 70 quedarien relegats. Els líders, tant d’esquerres com de dretes, consideraven més urgents altres transformacions. Només cal veure la portada de l’‘Abc’ del 6 de desembre. Per representar cada una de les constitucions de la nostra història, el gran Mingote dibuixava sis senyors a qui s’afegia un xaval al crit de “¡Ja soc aquí, avis!” Ni rastre de dones, tot i que alguna d’aquestes constitucions es digués Pepa.

Mitjons de colors

Notícies relacionades

Dia de la Constitució 2018: últimes notícies en directe

Les 'mares' de la Constitució

Aquell estiu jo havia estat a Anglaterra i per fi havia pogut tocar el que fins aleshores només havia pogut admirar en fotos: ¡mitjons de colors! En el (literalment) gris Madrid de la meva infantesa, els mitjons sempre eren foscos. Però jo havia detectat en revistes com ‘Dunia’ que a Barcelona havia obert un lloc paradisíac: el Bulevard Rosa. Algun dia jo aniria a Barcelona i coneixeria l’explosió de color que el seu nom suggeria. Perquè a partir de la Constitució, tot va començar a canviar veloçment. A diferència de l’adolescència dels meus pares, tan de postguerra, la meva seria una descàrrega de vitalitat cultural que explicaria amb el recolzament dels nous organismes i ajuntaments democràtics.

Pocs mesos més tard acudiria al meu primer concert al pavelló del Reial Madrid, Mike Oldfield, i després de l’estiu, Lou Reed. I tot i que els concerts tenien el seu risc (aforaments sobrepassats, una organització inexperta i una policia que es posava nerviosa fàcilment podien prendre la metxa) jo disfrutaria de la benedicció familiar per invertir-hi les meves pagues. No em va passar res mai. No sé si seria la Constitució, els seus pares, o els meus i els seus coetanis i coetànies, però el país que em va tocar viure va ser, sens dubte, el millor per ser adolescent. Això és el que rescataria del 1978. La capacitat festiva de transmetre als fills que la realitat es pot transformar, que la política serveix, que les institucions són de tots, que ens espera un gran futur, amb riscos, però també amb projectes i il·lusions col·lectives per endavant.