Com reformar el Mundial de clubs

Arriba el primer cap de setmana del Mundial de clubs, el torneig que hauria de servir per presentar una idea menys eurocèntrica del futbol internacional, i no obstant desperta un interès escàs en el nostre continent: generalment, els seguidors dels equips que no el disputen el menyspreen; els aficionats dels que sí que opten a aixecar el trofeu veuran els seus partits, però amb menys neviosisme i il·lusió que la que senten en una eliminatòria de vuitens de final de la Champions.

La intenció de la idea original de la FIFA d’ampliar el torneig va ser bona, per molt que alguns tradicionalistes l’hagin criticat i reclamin el retorn de la Copa Intercontinental de tota la vida. Quan un és conscient que està excloent tots els equips que no pertanyen a dos continents concrets i que els nega la possibilitat d’optar al tron mundial només per no haver nascut a Europa o a Sud-amèrica està recolzant una injustícia i una discriminació, amb tot el que això suposa. No hi pot haver marxa enrere en aquest sentit i seria una monstruositat que n’hi hagués.

S’estan produint en els últims temps discussions sobre una reformulació del certamen, perquè a la FIFA preocupa el seu poc seguiment a Europa. No així a Sud-amèrica, on qualsevol notícia sobre la final de la Copa Libertadores sempre porta un afegit al qual se li dona gairebé més importància que al mateix títol: el guanyador podrà representar al seu continent davant dels rics europeus que s’emporten els seus jugadors.

Defectes actuals

Infantino ha presentat propostes apadrinades per inversors misteriosos que pretenien convertir el Mundial de clubs en un torneig amb molts més participants i fins i tot es va suggerir la possibilitat que es disputés anualment, amb el consegüent enuig i oposició frontal de la UEFA, que veuria aquesta idea com una amenaça i una competència per a la Champions. Per fortuna, s’han paralitzat aquestes converses després que no trobessin prou suport en el món del futbol.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I escric "per fortuna" perquè crec que, de nou, amb el pretext de l’espectacle amenacen de convertir l’equilibri i la justícia en una utopia cada vegada més inabastable. El que beneficiaria el Mundial de clubs no seria omplir-lo d’equips europeus famosos i deixar unes quantes places marginals per a la resta de confederacions. Perquè llavors el nou pastís es repartiria de manera desigual, i el certamen es transformaria en una eina que ampliaria les distàncies entre continents; just el contrari del que hauria de ser. 

El que ajudaria a ampliar el coneixement del futbol d’altres racons del món a Europa seria corregir alguns defectes del format actual. Sense anar més lluny: quan el Madrid debuti dimecres, més de la meitat dels participants d’aquesta edició ja estaran eliminats (quatre de set). O sigui: el seguidor blanc pot veure els dos partits del seu equip sense ni tan sols assabentar-se de quins altres clubs han format part del quadro final. ¿Per què no dissenyar un sistema en el qual no es donin tants avantatges als europeus i sud-americans, que entren directament a semifinals, mentre que els altres han de superar una o dues rondes més?