Els hereus de Reagrupament
El llegat ideològic de l'antic partit de Carretero impregna l'acció política del president Torra i explica les dissonàncies entre JxCat i ERC
El líder de Reagrupament, Joan Carretero. /
AQuim Torrase li coneixen dues militàncies més enllà de la seva actual filiació a Junts per Catalunya: la primera, en el minúscul sector sobiranista de la Unió Democràtica deJosep Antoni Duran i Lleida. La segona, a Reagrupament, l’escissió dretana d’ERC impulsada per l’exconsellerJoan Carreteroen la fase final del tripartit. Avui pocs recorden Reagrupament, però l’ombra d’aquesta formació en l’ideari de l’actual president explica els estirabots que tan sovint protagonitza –l’últim,l’apel·lació probablement poc meditada a la via eslovena– i, sobretot, les cada vegada més evidents dissonàncies entre JxCat i Esquerra.
Reagrupament va néixer com a corrent intern d’ERC per unir els sectors contraris a l’aliança d’esquerres amb el PSC i ICV. Molts van veure la mà negra deDavid Madí, en aquells moments, factòtum entre bambolines d’Artur Mas. La dreta catalana va viure el tripartit com una anomalia de la història i va posar a treballar tota la seva maquinària mediàtica i ideològica per alimentar les dissonàncies internes d’ERC i engreixar els partidaris de la ruptura. L’objectiu era presentar el partit deMaciàiCompanyscom una tropa de traïdors a la pàtria. En gran part, ho van aconseguir.
Aquelles ganes d’independentisme inflamat no van triomfar electoralment, però van establir les bases d’un nou ideari sobiranista allunyat de la tradició que fins aleshores havia tingut l’independentisme modern, vinculat majoritàriament amb expressions d’esquerra des de la fundació del PSAN el 1968. La llavor de Reagrupament va acabar impregnant tot el món sobiranista. Moltes de les coses que hem vist en els últims anys del procés porten la seva marca: els fronts patriòtics, la mistificació de la unitat, el 'primer, la independència'...
Cs, afavorit
Notícies relacionadesAvui, els hereus ideològics de Reagrupament –inclosos alguns periodistes i ‘dircoms’– formen part del nucli dur de la presidència de la Generalitat. Però en el context actual de reacció conservadora a l’Estat (i a Europa)... ¿El ‘model Reagrupament’ és el que més convé a l’independentisme? Les proclames èpiques deTorrapotser galvanitzen els més convençuts, però difícilment serveixen per guanyar partidaris. Mentre els impulsors d’aquest model liderin l’independentisme, el sobiranisme continuarà perdent terreny i qui collirà els fruits –com ja va passar el 21-D– serà Ciutadans (o Vox).
No obstant, existeix un altre camí: explorar des de l’esquerra una aliança que trenqui els blocs i vagi més enllà de l’independentisme estricte, apostant per fronts amplis de progrés en clau antirepressiva i per frenar l’extrema dreta. Un camí que serà llarg i requerirà actitud, generositat i determinació per part de qui vulgui transitar-lo. Atrevir-se a fer-ho equivaldrà a ser titllat de traïdor i botifler pels propagandistes de la dreta catalana. Però potser és la millor via –qui sap si l’única– si el que es vol és arribar a exercir algun dia el dret a l’autodeterminació.
