El pare del Sheldon

Quan va néixer, ja fa 65 anys a Long Island, els seus progenitors el van anomenar Charles Michael de cognom Levine. Però ningú el coneix per aquest nom, sinó perChuck Lorre, el ‘showrunner’ més exitós dels últims anys i una de les persones clau per definir la televisió del nostre temps. Exemple de moltes bones qualitats, la seva història no servirà per convèncer cap jove que tenir estudis ajuda a llaurar-se un bon futur professional. Perquè Lorre, que va estar matriculat durant dos anys a la Universitat Estatal de Nova York, la va abandonar avorrit per dedicar-se a viatjar per tots els EUA buscant guanyar-se la vida com a guitarrista i compositor de cançons com si es tractés d’una d’aquestes interminables gires que ha popularitzat Bob Dylan.

Però Lorre, a qui li agradava explicar històries, no estava cridat a ser un cantautor d’èxit. El 1986 la realitat el va portar a deixar la vida a la carretera i va començar a escriure per a la televisió. La seva primera feina va ser com a guionista de ‘Rosanne’ (1990), i d’allà va passar a crear el seu primer gran èxit, ‘Grace under fire’, en la qual ja va desenvolupar també el paper de productor executiu. Especialitzat des del començament en la ‘sitcom’ tradicional, la seva habilitat per crear personatges memorables que, amb diàlegs ràpids i divertits servien per parlar amb distància però afecte de les petites misèries que ens envolten, es va fer proverbial. Així van néixer ‘Dharma & Greg’; (1997), ‘Dos hombres y medio’ (2003) i ‘The big bang theory’ (2007), tres de les millors comèdies de les últimes dues dècades.

Va ser en la primera que Lorre va començar a col·locar les seves cèlebres targetes al final de cada episodi en les quals expressa els seus diferents punts de vista sobre temes de diversa índole. Com que els comentaris apareixen únicament un segon, només és llegible per als qui gravin l’episodi o interrompin la seva emissió. Una manera original de firmar les obres i mostrar autoria.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Instal·lat ja com el gran creador de comèdia televisiva en aquest segle, Lorre veurà com pels volts de maig finalitza ‘The big bang theory’ i s’haurà de veure què passa amb la seva preqüela, ‘El joven Sheldon’, també creació seva. Però quan ja ha arribat a l’edat en què molts es jubilen, acaba d’estrenar a Netflix ‘El método Kominsky’. La sèrie és novament una comèdia, perquè Lorre sap explicar la vida a través de l’humor, però aquesta vegada ha canviat la televisió generalista per una plataforma de pagament i ha deixat la gravació en plató pel rodatge amb una sola càmera i en exteriors.

Explica l’existència d’un vell professor d’interpretació (Michael Douglas, que és també productor de la sèrie), que anys abans va tenir un breu èxit com a actor, i la seva relació amb el seu agent i millor amic (un insuperable Alan ArkinAlan Arkin). Es tracta del producte més seriós de Lorre, el menys tradicional i també el més arriscat i amb més substància. No és una comèdia d’acudits, destil·la melancolia i la derrota és constantment present; tampoc és una sèrie sobre el món dels actors i les dificultats que comporta aconseguir l’èxit i els seus perills, sinó que parla del que significa envellir. Vista la sèrie, Lorre ho està fent molt sàviament.