Superpoders

El Banc de Portugal va detectar a començaments del 2018 que els bancs tornaven a fer el mateix després de la llarga crisi financera. El supervisor lusità va tenir coneixement que s’estaven concedint hipoteques amb terminis molt llargs, de fins a 50 anys, a persones que a l’arribar al final de venciment del crèdit estarien jubilades i amb pensions reduïdes. També va detectar alguns casos en què el volum de diners que es deixava superava el 100% del valor de l’immoble i que el percentatge de la renda que el client destinava a pagar la hipoteca era molt elevat, de manera que davant d’una pujada dels tipus d’interès progressiva, no es podria fer front folgadament al pagament de la hipoteca.

Davant d’aquest déjà vu de la crisi financera, el Banc de Portugal va emetre una recomanació a la banca perquè a partir de juliol limités aquestes conductes, que ni de lluny eren massives. Va advertir que, de no fer-ho, el consell es convertiria en obligació. Ara, aquestes mateixes atribucions que van més enllà de la recomanació les tindrà també el Banc d’Espanya després de l’aprovació aquest divendres per part del Consell de Ministres del decret llei per reforçar els supervisors financers. Espanya era l’únic país de l’eurozona que no havia incorporat aquests superpoders al seu supervisor, malgrat que la bombolla immobiliària a Espanya va ser probablement la més cruenta de l’eurozona pels seus efectes devastadors en matèria de desnonaments. 

El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, tindrà ara la responsabilitat de lligar curt els bancs quan aquests comencin a cavalcar a la cresta de la bombolla. I no és forassenyat que passi tard o d’hora, ja que la combinació d’uns tipus d’interès baixos, una competència elevada entre bancs per fer negoci mitjançant la concessió d’hipoteques, i un mercat immobiliari amb preus a l’alça són terreny abonat per a les males pràctiques.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les amonestacions ara es podran convertir en mandats d’obligat compliment. I la institució supervisora haurà de bregar amb l’opinió contrària del Govern o dels polítics de torn, a qui potser no els interessarà per qüestions electorals un refredament de l’economia. També li podran ploure les crítiques dels ciutadans, si amb la limitació del crèdit hipotecari veuen com es restringeix l’accés a la vivenda de propietat als col·lectius amb menors ingressos sense una alternativa a l’accés a un pis de lloguer. En aquest moment, la pressió serà al Govern i aquest l’hi tornarà com un bumerang al Banc d’Espanya.

Les pressions poden ser moltes, però una de les lliçons de la gran recessió espanyola és que les institucions que vetllen per la supervisió i el control del sistema han d’estar dotades de poder i independència dels polítics i de les pressions ciutadanes. De fet, la gran crítica que es fa al Banc d’Espanya en l’etapa de Miguel Ángel Fernández Ordóñez és que aquest va actuar com a un polític i no com a un supervisor. Una etapa del passat recent que no s’ha d’oblidar. Ni repetir.