El poder i el risc de traduir

No es tracta, naturalment, de dictar sentència, però considero que podem entendre’ns si fem aquesta distinció: hi ha escriptors de llengua i escriptors d’argument. Hi ha algunes obres literàries que –com els bons vins– no resisteixen el ‘trasllat’, és a dir, la traducció.

Els autors han treballat el llenguatge d’una manera molt personal, és a dir, creativa. I no em refereixo, només, a l’ús del lèxic. La qualitat del text pot ser que es basi en l’estructura de la narració, la força del seu ritme, l’eco fonètic que sempre provoca un escrit. M’agradaria saber com sonaria en alemany la frase: "Cauteloso tiempo por lo que pudiera sonar..." com va escriure l’abarrocat Camilo José Cela.

En català hi ha més monosíl·labs que en la llengua castellana. L’escriptor que firmava com Pere Quart va fer aquest joc verbal: "Jo vull un xic de son i un poc de llit, un poc de fred i un poc de foc" ('Yo quiero un poco de sueño y un poco de cama, un poco de frío y un poco de fuego'). El joc dels monosíl·labs s’allargava increïblement.

Els traductors d’una llengua a l’altra coneixen perfectament les dificultats amb què es troben quan els dos idiomes tenen formes molt diferents d’expressivitat. Hi ha llibres -sovint bons llibres- que creen un clima que té un difícil batec que es perd en el canvi de llengua.

La impossibilitat d’una traducció absolutament perfecta la pateixen fins i tot els millors escriptors. Poden trobar expressions comparables, però la música d’una paraula o d’una expressió serà inevitablement una altra.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hi ha llengües d’estructura senzilla per a nosaltres els llatins, però la traducció d’un text suec, o encara més, d’un de xinès, només la pot fer qui sigui expert en aquesta llengua i alhora domini el català o el castellà.

Per algun motiu algú va sentenciar "Traductor, traïdor".