El luxe de l'anonimat

Des de fa temps ser anònim ja no és una opció. Hem deixat de tenir llibertat d’elecció respecte a la nostra imatge pública. Som esclaus de la visibilització. Associat a la nostra feina amb les empreses que ens contracten, es compra també la nostra vinculació com a producte a tall de pacte faustià, en una relació tirana i indissoluble per més que pretenguem enganyar-nos amb la possibilitat d’eliminar l’empremta digital. D’una banda, perquè, en el fons, sabem que no ho farem, i, d’una altra, perquè és realment difícil. I no perquè hi hagi tal possibilitat –coneixem la creixent oferta d’empreses dedicades a esborrar el nostre passat digital, gairebé tantes com les que, en competència, són corredores de dades i es dediquen a recopilar-les per vendre-les–, sinó perquè és el preu a pagar assumit per endavant si volem una feina, si volem publicar, si volem promocionar, si volem..., com si les nostres vides també tinguessin 'cookies’.

"El que no es comunica, no existeix"

No és només en el moment de l’entrevista  de feina o d’omplir una sol·licitud d’ocupació –en les quals fa molt que s’incorpora una casella per a 'links’–, sinó a l’hora de mostrar rellevància i bagatge professional, quan s’explora la xarxa per confirmar la informació del candidat o on furguen els caçadors de talent. Ja fa molt temps que, en algunes professions, el nombre de seguidors o de 'likes' a les publicacions es relaciona amb l’èxit. Comunitats socials orientades a les empreses fagociten el nostre temps a tall de “més fusta” per “més informació”, perquè avui més que mai “el que no es comunica, no existeix”. No serveix fer bé la feina, cal fer que se sàpiga que es fa bé en una recerca convulsa de l’aprovació social, encara més exacerbada en certs nivells i àmbits professionals, on la frontera entre el reconeixement a la trajectòria i l’ego es volatilitza.

Notícies relacionades

La factura de l'empremta digital

Què saben les xarxes socials de tu i per a què ho utilitzen

El monstre és enorme i té una gana insaciable. Cada vegada exigeix més, i provoca la dissolució actual delslímits entre vida personal i professional. La intimitat pertanyeria al primer àmbit. El preu a pagar per ser competitiu és renunciar a aquest dret fonamental. Els perfils professionals apareixen vinculats a l’empresa, encara que hagi passat temps des que la relació contractual va desaparèixer. El mateix passa amb els centres de formació de referència, aparadors en els quals mostrar els resultats vitals d’haver passat per allà, com si l’actitud personal no comptés i tot fos fruit d’aquesta interacció. 

La jungla de la sobreinformació

Som eines de màrqueting sense pretendre-ho. Dones i homes anunci sense possibilitat de trencar el lligam. El pitjor de tot és l’embolcall acolorit amb el qual ens han entregat la trampa, massa vistosa i atractiva per deixar-la de banda i a la qual tampoc podem renunciar si volem sobreviure en aquesta jungla de sobreinformació: cal lluitar intentant treure el cap per sobre dels altres, perquè som massa els peixos al mar. Aquells que no tenen res que aparegui a la xarxa són, avui dia, els veritables privilegiats.