El dolor de la violència i el vostre masclisme

Dolor. És la paraula que defineix el que moltes sentim després de conèixer la mort de Laura Luelmomort de Laura Luelmo, però també per la reacció a les xarxes socials. Després de saber, per fonts oficials, que havia sigut una“mort violenta”i que el seu cos havia sigut amagat, centenars d’anònims i masclistes confessos van inundar les xarxes per demanar cautela i insistir en la via de l’“accident”, tot i que cap font ho indicava.

¿Però què dimonis us passa? ¿No ens escolteu o escolteu només el que us convé? Moltes dones van rebre insults després d’honrar la memòria de Laura i apuntar cap a la violència masclista. També van sortir individus d’esquerra per reclamar “cautela” i “esperar a la investigació”, quan són els primers que condemnen en altres circumstàncies, com la relació entre treballador i patró. Allà veuen amb claredat qui és opressor i qui, oprimit. Quan es tracta de nosaltres, se’ls oblida. Insisteixo: ¿Què dimonis us passa? ¿Però quina cautela? Hem sigut cauteloses tota la vida, amb estratègies per protegir-nos si sortim a córrer, si sortim de copes, si parlem amb algú... Ens passem la vida modificant els nostres comportaments per després veure que acabem venudes. Ens poseu l’excusa de la cautela quan el que voleu, realment, és que estiguemcallades. No teniu ni idea de la cautela que suportem perquè ni tan sols sou capaços de viure ni la meitat de la por que moltes vegades experimentem nosaltres. No som lliures, per molt 8-M o autodefensa que ens venguin. No ho som perquè caminem sempre amb la sospita i previngudes, perquè no ens deixeu en pau i perquè ni tan sols teniu la vergonya de callar el vostre masclisme davant d’una mort.

Còmplices

Apuntem cap a la violència masclista perquè les dades ho indiquen. Quan ens maten, les estadístiques assenyalen que els executors majoritàriament són homes . No són marcians, són homes que viuen entre nosaltres. I no matarien si no fos perquè una gran part de la societat continua sent-ne còmplice. Ens maten, ens violen, ens assetgen... i a sobre hem de llegir pocavergonyes que diuen que estan en contra del linxament i del judici popular. Just el que aboquen sobre nosaltres amb el seu negacionisme. És vomitiu llegir classes de moral dels que no en tenen. Imagineu per un segon aquest Nadal per a aquesta família. Imagineu dia rere dia sense ella. ¿I no teniu decència de callar, si no és per denunciar i recolzar les víctimes?

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Ser feminista no és fàcil, és dolorós perquè veus situacions que abans no veies, perquè veus el sofriment de les dones i la impunitat de molts dels agressors. No busquem més penes, busquem salvar-nos. I tot i que no els agradi, l’única solució es diu feminisme. Feminisme en l’educació, en la justícia, en els mitjans, en la cultura, en tots els espais, perquè és l’únic que ens mantindrà amb vida. O accepteu el feminisme o sereu còmplices dels assassinats, les violacions i els maltractaments. Si no accepteu el feminisme, els que hi esteu en contra,  també sereu botxins.

P.D. Que la terra et sigui lleu, companya. No t’oblidarem.