Les forces armades europees

Acostuma a passar inadvertit que una de les raons fundacionals de la CEE, per no dir la principal, va ser la defensa.  No en va, la primera comunitat europea, la del carbó i l’acer, firmada el 1951 (CECA), va estar precedida el 1947 del tractat d’assistència militar recíproca rubricat a Dunquerke entre el Regne Unit i França. Tractat que es va ampliar a Brussel·les l’any següent incorporant-hi Bèlgica, Holanda i Luxemburg, consagrant la clàusula de defensa mútua i configurant la Unió Occidental, germen del que després seria la Unió Europea Occidental (UEO).

L’afany europeu estava llançat i el 1950 França va proposar la idea de la Comunitat Europea de Defensa (CED) que preveia la creació d’unes forces armades europees i que comprometia els estats signants a no tenir exèrcits diferents del comú.  El 1952, els sis països que l’any anterior havien creat la CECA van firmar la CED i es van comprometre a la creació d’unes forces armades europees. No obstant, el 1954, el Parlament francès es va negar a ratificar la CED i amb això va caure l’ambició d’un exèrcit europeu. Com a alternativa, es va reformular el tractat de Brussel·les integrant-hi Alemanya i Itàlia i es va consolidar la cooperació militar i l’assistència defensiva mútua. Després d’una vida agitada, la UEO es va dissoldre el 2011 atès que el tractat de Lisboa recull l’assistència defensiva mútua i la definició d’una política comuna de defensa que condueixi a una defensa comuna; és a dir, entre altres coses, a unes forces armades europees (art. 42.2 i 7).

Notícies relacionades

Macron vol reforçar la seguretat europea davant l'unilateralisme de Trump

Una perillosa escalada en espera de Trump

El 2017, la Comissió Europea, en el 'Llibre blanc sobre el futur d’Europa', va advertir cinc potencials escenaris: continuar igual, tornar a ser només un mercat únic, geometria variable, guanyar eficiència i més Europa. Aquests cinc escenaris preveuen només tres possibles evolucions en la política de defensa: la primera, cooperació com fins ara; la segona, compartir la política, reforçant l’actual política interestatal, i la tercera, integració, saltar de l’aspecte interestatal al comunitari i crear una defensa comuna. El pitjor escenari dels plantejats ens parla del que avui existeix: 15 grups de combat europeus on s’entremesclen diferents exèrcits estatals, permanents maniobres conjuntes, interoperabilitat dels equips, desplegaments coordinats, comandaments i aquarteraments conjunts i operacions internacionals multinacionals. Fa temps que els exèrcits dels estats de la UE estan preparats per ser només un i treballen, en no poques ocasions, com si només fossin un; la que no està presa és la decisió política, que ha de ser unànime.

Als estats sobirans els queden ja poques excuses de pervivència dins d’una Europa políticament integrada. Probablement, el manteniment d’unes forces armades sota la seva bandera és un dels últims recels.  Benvingut sigui, en qualsevol cas, el corrent d’europeisme que suposaria disposar d’unes úniques forces armades i no de 28; però tornar a aconseguir el que ja es va firmar el 1952 sembla que no serà fàcil.