Símbols i realitats

En situacions normals, la gestió dels símbols ja és complexa i làbil. Però en situacions de conflicte polític pot tenir efectes incontrolables. L’operació de celebrar un Consell de Ministres a Barcelona va ser inicialment concebuda com un gest simbòlic de proximitat. Però la data escollida no era la més adequada, per dir-ho suaument. I, posteriorment, l’acumulació de situacions polítiques controvertides ha alterat completament el marc interpretatiu de l’aterratge del Govern espanyol a Barcelona. Situacions polítiques com la vaga de fam de quatre presos polítics catalans, o la desafortunada referència del president Torra a Eslovènia. Però, sobretot, la realitat disruptiva dels resultats electorals a Andalusia amb l’aparició en l’escena parlamentària del neofeixisme espanyol, representat per Vox.

Notícies relacionades

El Govern desdenya els acords del Govern i reclama bilateralitat

Cimera borrascosa

Afortunadament, els presos polítics catalans han abandonat la vaga de fam sense veure afectada la seva salut de forma irreversible i, gairebé en paral·lel, la celebració del Consell de Ministres s’ha celebrat sense que calgui lamentar cap episodi dramàtic com els que semblava anunciar o profetitzar Inés Arrimadas. La lectura mediàtica de la trobada entre els governs d’Espanya i de Catalunya mostra la realitat del periodisme de trinxeres en el qual es mou la cultura política espanyola: una de les capçaleres de referència de la premsa madrilenya titulava en primera plana 'La rendició de Pedralbes' per referir-se a la trobada dels dos governs.

Però més enllà de les truculentes hipèrboles periodístiques i dels usos i abusos polítics de la gesticulació i el simbolisme, crec que el lector mereix que fem abstracció de l’escuma superficial provocada per les aigües mogudes per fixar l’atenció en els corrents marins de fons. Si així ho fem, podem destacar tres fets. En primer lloc, que un any després de les eleccions del 21-D, el comunicat conjunt dels dos governs destaca el contingut polític del conflicte democràtic entre el sobiranisme català i l’Estat i la necessitat de preservar la seguretat jurídica a les possibles sortides al conflicte. És a dir, ni unilateralitat ni judicialització. No és un pas més petit. En segon lloc, després dels resultats a Andalusia, amb la irrupció de Vox i la nova dreta espanyola tricèfala, el PSOE concentra totes les contradiccions del sistema polític espanyol: si no vol regalar el poder a la suma de la dreta extrema i l’extrema dreta, necessita pactar amb el sobiranisme català i basc. No hi ha alternativa, tot i que l’esmentada perspectiva regira l’estómac d’alguns barons socialistes. I, en tercer lloc, l’independentisme català haurà de decidir si el més intel·ligent és mantenir ponts de diàleg amb Sánchez o precipitar-ne la caiguda per obrir la porta a un govern del PP i Cs amb la participació directa o indirecta de Vox. Mentrestant, l’agenda política dels pròxims mesos estarà marcada pel judici als dirigents polítics catalans. És la realitat més enllà dels símbols.