DECISIÓ CONTROVERTIDA
Un respecte, sisplau
Trump ha decidit retirar les tropes de Síria de forma personal, menyspreant els socis i la seva pròpia Administració sense valorar-ne les conseqüències
U S President Donald Trump and Vice President s Chief of Staff Nick Ayers R and his wife Jamie Floyd with their children pose for pictures in the Oval Office at the White House in this social media photo released by Vice President Mike Pence s office in Washington DC U S on July 28 2017 Courtesy Vice President s office Handout via REUTERS ATTENTION EDITORS - THIS IMAGE HAS BEEN SUPPLIED BY A THIRD PARTY /
Si mirem enrere cap a les primeres declaracions polítiques dels presidents dels Estats Units, trobem un comú denominador: la voluntat de replegament cap a qüestions que en el món anglosaxó es qualifiquen de domèstiques. Amb uns fronts exteriors oberts que acaben generant malestar i cansament entre la població, els nous llogaters de la Casa Blanca han tingut una bona arma electoral en la promesa de posar fi a aventures exteriors que, a més, costen diners i, en segons quins casos, vides humanes.
Després la realitat és ben diferent. Els Estats Units han sigut i continuen sent la primera potència mundial. Tenen aliats a qui acompanyar, compromisos per complir i interessos per defensar. I al final, aquells desitjos de retirada de l’escenari internacional acaben en res.
Donald Trump no ha enganyat. Sempre ha anunciat un ‘America first’ en el sentit més ampli de l’expressió. L’ha complert en el que es refereix a qüestions econòmiques, migratòries o mediambientals. Ara, amb l’anunci de la retirada nord-americana de Síria i possiblement de l’Afganistan, el replegament arriba al cor del que ha sigut la presència dels Estats Units al món amb la seva política exterior.
Poc modèlic
No és que aquesta presència als dos països hagi sigut modèlica. Al contrari. La invasió de l’Afganistan, per exemple, ordenada per George W. Bush després dels atemptats de l’11-S, no ha aconseguit en 17 anys posar punt final a l’activitat dels talibans i ha deixat un Afganistan insegur on segueix la violència tant al camp com a la suposadament segura capital. L’atemptat suïcida comès a Kabul fa poques setmanes, que deixava més de 50 morts, n’és una de les últimes mostres. A Síria, el president Barack Obama va imposar unes línies vermelles sobre l’ús d’armes químiques que el president Bachar al-Assad no havia de creuar. El tirà de Damasc les va creuar i Obama es va empassar les seves paraules. Són només dos exemples, però la història recent en conté un ampli catàleg.
L’anunci de retirada fet ara per Trump, decidida sense cap tipus de debat amb els aliats i, pel que sembla, sense la qualificada opinió dels responsables de defensa i seguretat, ha tingut una reacció immediata en la renúncia del cap del Pentàgon, Jim Mattis. Aquest militar de llarga trajectòria exercia de dic davant del desbordament d’intencions d’un president ignorant que només veu el món amb l’òptica d’un tauró immobiliari. A la carta de renúncia Mattis l’encerta quan assegura que la força dels Estats Units està íntimament lligada a la d’un ampli sistema d’aliances i associacions per a les quals demana respecte. Potser la retirada no és una mala idea ‘per se’. Però ho és si es pren de forma personal, menyspreant els socis i la pròpia Administració, sense valorar-ne les conseqüències.
Les primeres víctimes d’aquest menyspreu seran sens dubte els kurds de Síria. Contràriament al que va dir Trump, l’ISIS no està derrotat i hi ha candidats a ocupar l’espai deixat pels Estats Units. Un és l’Iran. L’altre, Rússia. “Trump té raó, hi estic d’acord”, ha dit Vladímir Putin. Naturalment.
