El valor del diàleg

Joan Esculies ha escrit un llibre de prescripció ben bé obligatòria per als temps polítics que corren: Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador (La Magrana). Intel·lectual i agitador. Ja n’atrapa pel títol. I en llegir el contingut, efectivament, ens referma en l’admiració per la figura de Lluch, però també confirma el valor que ell donava al diàleg, no com a sinònim de renúncia, sinó com a opció d’avenç i com a excusa per a remoure contextos estancats i difícils.

El van assassinar per defensar asseure’s amb l’antagonista més visceral, i d’aquells dies recordo les paraules de Gemma Nierga: “Ernest, fins i tot amb la persona que el vamatar, hauria intentat dialogar. Vostès que poden, dialoguin si us plau”. La cara de José María Aznar, escoltant allò a primera fila de pancarta, era tot un poema. El va descol·locar. Que de fet és el que fa el diàleg amb els intransigents, amb els de les veritats absolutes. Però fins i tot amb ells (o sobretot amb ells, segons com) cal conjugar aquest verb: dialogar. Exigir-lo i practicar-lo. Aquest és el valor del diàleg. La suma, no tot el contrari.

Ara aquest llibre veu la llum en una Catalunya i una Espanya que pateixen una crisi existencial com feia dècades que no vèiem. I les enquestes (les mateixes que últimament sempre s’equivoquen) potser encara no ho recullen prou, però és segur que en l’actual tauler, les formacions polítiques que més i millor se sàpiguen fer amb la bandera del diàleg tindran premi a les urnes. Perquè hi ha un evident esgotament ciutadà respecte de la situació actual, però especialment del clima de confrontació, amb actors polítics que de forma creixent aposten bàsicament per accentuar les diferències i extremar-les davant les càmeres per fer-se un forat. Davant d’això, més que mai, recepta Lluch: diàleg, que sempre ha de començar per un punt d’autocrítica.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Pablo Iglesias ha apostat a això el seu capital política, amb una mirada estratègica a mig i llarg termini. Fa uns dies, Pedro Sánchez en discurs en el sopar de Foment del Treball, després de la seva trobada amb Quim Torra, també va apuntar a això: "Autocrítica i diàleg". Aquest divendres hi ha tornat, defensant diàleg enfront de monòleg. I demana la no estigmatització del diàleg i el pacte, una temptació on, sens dubte, hi han caigut figures com Pablo Casado i Albert Rivera. Però ells, fent-ho, de facto també estan posant al centre del tauler el valor del diàleg. ¿Potser perquè no es veuen capaços d’abanderar-lo i perquè intueixen que la ciutadania recompensarà qui el practiqui si dóna fruits?

Per això també, en bona part, Sánchez i Torra, el govern de Catalunya i el d’Espanya, han de córrer el risc de practicar el diàleg, no d’esmentar-lo només retòricament perquè l’han identificat com a element de valor per a una ciutadania esgotada de conflicte. I han de fer-ho, com defensava Lluch, amb intel·ligència i amb voluntat agitadora. És a dir, amb més fons, amb menys gesticulació i assumint riscos de sotrac, per començar, a les respectives llars.