Records

Parlava l’altre dia aquí de l’excés de llums de Nadal que ens enlluerna i ens dificulta veure l’important, l’essencial. És la poderosa imatge que ens va transmetre Saint-Exupéry a El petit príncep: “l’essencial és invisible als ulls”. Pensant-hi, he recordat el que explica Íngrid Guardiola a L’ull i la navalla (Arcàdia) sobre l’ús de les imatges en la societat contemporània. La sobreexplotació d’imatges sense el context per interpretar-les o la pornografia de l’exhibicionisme emocional són una eina de manipulació de primer ordre que ens poden fer immunes (anestesiats, diu ella) tant com ho pot ser l’ocultació de les mateixes.

També diu Guardiola que correm el perill d’estar generant més fotos que records, per la nostra incapacitat física d’assumir, de retenir tot allò que instagramarem aquests dies. Però, en realitat, què evoquem més aquests dies sinó els records? Els del passat, els dels absents… I els records són personals i intransferibles, fins i tot si són col·lectius. Espanta l’apropiació de les nostres converses digitals que fan les quatre empreses que controlen les plataformes espia i que ja haureu vist com es tradueixen immediatament en publicitat d’un producte o altre.

L’últim capítol del cinisme apropiatiu és el de la companyia Disney que ja fa més de 15 anys va aconseguir registrar l’expressió “Hakuna Matata” com si fos original de la seva pel·lícula “El rei lleó” i no una expressió popular del suahili, utilitzada en molts països africans. Ara un activista canadenc originari de Zimbabue, Shelton Mpala, ha engegat una campanya per demanar a Disney que hi renunciï i ja ha aconseguit més de 160.000 signatures. En el seu al·legat reconeix la capacitat de la companyia d’haver “creat molts records de la nostra infància”, però no el dret d’apropiar-se’ls, clar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Fixem-nos-hi bé, aquests dies: què mirem, què retratem i què volem guardar com a records. Un criteri possible seria el que va escriure Mercè Rodoreda a 'Quanta, quanta guerra'... “les coses importants són les que no ho semblen.”