El poc que el cor coneix

El 2018 passarà a la història –és una manera de parlar– pels màsters (Cifuentes, Casado, Montón), la caiguda de Rajoy i l’arribada de Torra i el seu "feu bé d’apretar”. Així mateix, figurarà als annals com l’any en què Urdangarin va entrar a la presó de Brieva, on pedala ara sobre una bici estàtica, de les que no es mouen del lloc, com la Monarquia. Serà també l’any en què Alemanya va tombar la causa per rebel·lió i en què es va donar l’ordre d’exhumar Franco del Valle de los Caídos abans que sonessin les campanades del raïm. Llaços grocs aquí i armilles grogues a França. L’any de la gran ‘mani’ i la vaga feminista. Tres-cents seixanta-cinc dies que van començar amb l’ingrés a presó d’‘El Chicle’, presumpte assassí de Diana Quer, i acaben amb la tràgica mort de Laura Luelmo. L’adeu a Montserrat Caballé, ‘monsieur’ Aznavour i Aretha Franklin (“R-E-S-P-E-C-T, find out what it means to me”). L’any sense Nobel de literatura, se’n van anar també V. S. Naipaul i els mons paral·lels d’Ursula K. Le Guin. Nadal va guanyar l’onzena enciamera del Roland Garros. Els bancs es van emportar un ensurt amb la sentència hipotecària, mentre esclatava al carrer la indignació de metges, docents i bombers per les retallades. L’‘Aquarius’ va poder atracar al port de València, i una caravana de migrants iniciava la seva penosa etapa cap al mur de Trump. L’any de Bolsonaro i del ‘brexit’ amb fòrceps. L’any en què VOX va ensenyar la poteta.

Si un lliga els caps solts d’aquest resum exprés, es va teixint el tapís dels temps que s’acosten, encarnats en canvis llargament esperats i involucions a les quals caldrà posar fre. Se suposa que aquesta és la realitat en majúscules. Per sota, en sordina, es perfila una aquarel·la subtil, el mapa íntim de les nostres vides, el nèctar de l’existència. Com va escriure James Salter en les seves memòries ‘Quemar los días’, “tot és absurd excepte l’honor, l’amor i el poc que el cor coneix”. Que el 2019 els ompli de salut i d’algun d’aquests tres pilars.