Pedra ruandesa a la sabata de França

Per entendre’ns: França ha sigut a l’Àfrica el mateix que els EUA a l’Amèrica Llatina, una potència tòxica que ha posat i enderrocat líders segons convenia als seus interessos. No importa amb quin govern ni en quina circumstància. El de François Mitterrand (1981-1999) té en el seu deure el genocidi de Ruanda, que va causar la mort de més de 800.000 persones, la majoria tutsis, la primavera del 1994.

Si no tenim en compte el context ni els precedents, podríem comprar la tesi que el genocidi va començar la tarda del 6 d’abril del 1994, amb la demolició de l’avió del llavors president ruandès, Juvénal Habyarimana, pocs minuts abans del seu aterratge a la capital ruandesa. Tornava de firmar la pau a Arusha (Tanzània) amb la guerrilla tutsi Front Patriòtic Ruandès (FPR), que ocupava el nord del país. Va ser un pacte per posar fi a la guerra civil i compartir el poder.

Hi van perdre la vida tots els ocupants, entre ells el president de Burundi, Cyprien Ntaryamira. El doble magnicidi de dos líders hutus va desencadenar la caça dels tutsis, primer a Kigali; després per tot Ruanda. En les primeres hores van ser assassinats 11 cascos blaus belgues que protegien la primera ministra, una hutu moderada, que també va perdre la vida. El pes de la matança la va dur a terme la guàrdia presidencial de Habyarimana.

Casa per casa

França va acusar les tropes del FPR d’haver disparat els dos míssils terra-aire que van fer caure l’aparell. París intentava vendre que el genocidi va ser un acte de ràbia sobtada que es va escapar de les mans. Era una cortina de fum per amagar la seva estreta relació amb el govern il’Exèrcit hutu, al qualvenia armes i donava protecció. El 2006, el jutge Jean-Louis Bruguière va acusar formalment l’FPR d’haver donat l’ordre de la demolició de l’avió i va emetre ordres de detenció contra persones pròximes al líder de l’antiga guerrilla, l’avui president del país, Paul Kagame.

Dotze anys després, la justícia francesa acaba d’arxivar el cas per falta de proves. Els advocats d’Agathe Habyarimana, vídua del president ruandès assassinat, han anunciat que recorreran. Resulta irònic perquè ella i el Poder Hutu al qual pertanyia van ser els responsables intel·lectuals i materials d’una matança que estava preparada al detall. Les seves milícies, els interhamwe, que significa ‘els que maten junts’, disposaven de llistes dels tutsis a eliminar. Els van buscar poble per poble, casa per casa. Des de la Ràdio Televisió Lliure dels Mil Turons, en mans d’aquests radicals hutu, s’emetien ordres per aixafar les paneroles, que així anomenen els tutsis. La mort de Habyarimana va ser l’excusa.

A més de la cèlebre pel·lícula Hotel Ruanda, us recomano dos llibres: Una temporada de machetes (Anagrama), de Jean Hatzfeld i Queremos informarle de que mañana seremos asesinados (Debate), de Philip Gourevich.

Guerra, fam i malalties

La vinculació de França amb els radicals hutus es va fer evident en l’anomenada operació Turquesa. No va ser humanitària, com es va dir, sinó una estratègia política per treure de Ruanda els seus aliats, després que l’FPR decidís assaltar el poder i posar fi a la matança.

El Poder Hutu va ordenarl’evacuació  de tots els hutus a la veïna Zaire. Aquells que s’hi van negar van ser considerats protutsis i assassinats. Es van aixecar enormes camps de refugiats a prop de la frontera. Els mateixos països que enviaven ajuda humanitària, venien armes al Poder Hutu, que controlava els camps i traficava amb els aliments. Des d’ells llançaven operacions militars dins de Ruanda. Ho va denunciar l’ONU, tots van mirar cap a un altre costat.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

A finals del 1996, Kagame, ajudat per Uganda, va organitzar una rebel·lió de tutsis del Zaire contra aquests camps. Les seves tropes van perseguir els interhamwe sense distingir entre assassins i civils hutus espantats. Hi ha autors que parlen d’un doble genocidi. L’actitud francesa a Ruanda els va portar a perdre el Zaire, amb l’enderrocament de Mobutu el maig del 1997. França mai va demanar perdó. El 2010, el president Sarkozy va admetre greus errors. Va ser el més a prop que han estat d’admetre la seva responsabilitat.

L’Est del Zaire, ric en blat i minerals, i el cèlebre coltan dels nostres telèfons mòbils, va ser una zona de saqueig. La pugna per les riqueses va acabar enfrontant Kagame amb el seu antic mentor, el president d’Uganda, Ioweri Museveni. Des d’aleshores, aquesta regió de l’avui anomenada Republica Democrática del Congo, mai ha assolit la pau. Si expliquem el genocidi tutsi, des del 1994 han mort a la regió dels Grans Llacs més de cinc milions de persones per acció de la guerra, la fam o les malalties. Ja són tres genocidis i no som innocents en cap d’ells.