La política de l'escarni

L’aldarull sorollós i amenaçador ha irromput en l’esfera pública amb una freqüència que l’acosta a la rutina. S’ha fet habitual que grups vociferants de diversos colors polítics persegueixin els seus contraris pel carrer, empastifin seus i domicilis o rebentin actes públics. Les reaccions solen ser selectives, aplicant l’habitual llei de l’embut: repulsa aïrada per a l’adversari i benèvola comprensió per als propis.

Per a alguns, que les accions discorrin sense agressions físiques és suficient per acceptar-les com a expressions –una mica extremes, sí, però tolerables–d’activisme polític. Però això suposa reduir la noció de violència a la compulsió física i excusar l’acoquinament, la coacció i altres pràctiques que violenten les persones i redueixen la seva capacitat per expressar-se lliurement. No és imprescindible reclamar-se del liberalisme per repudiar aquestes interferències en la llibertat aliena. Però, a més, acceptar els escarnis com a maneres admissibles d’expressióescarnis  de la discrepància política és incompatible amb una democràcia saludable. Hi ha unes quantes raons per oposar-se a aquesta normalització.

La primera és la necessitat d’una esfera pública en la qual posicions i arguments de tot tipus puguin ser contrastats. La superioritat epistèmica de la democràcia com a sistema polític, la seva capacitat per desenvolupar coneixement i aprenentatge, es basa justament que assegura la lliure circulació i el contrast plural de les idees. I aquesta característica la fa especialment insubstituïble en tempsd’incertesa i complexitat dels problemes col·lectius.

Si, en aquest sentit, la democràcia, com diu Amartya Sen, no és sinó “govern per discussió”, la polarització política extrema de l’escarni fa la discussió impossible. Discutir exigeix oferir al discrepant el tracte d’antagonista, i no el d’enemic. Amb els primers es polemitza. Als enemics se’ls desqualifica i se’ls combat.

Populismes polaritzadors

Per això, la democràcia no és un repertori de continguts ideològics sinó, bàsicament, un sistema de regles que permet que diferents propostes d’organització de la vida col·lectiva puguin ser lliurement promogudes i defensades. Per sota de l’escarni, en canvi, batega una pretensió de superioritat moral que condemna l’adversari a l’exclusió. D’aquí al totalitarisme hi ha un pas que potser –tant de bo– no es doni mai, però que en realitat és molt curt, si parlem del fonament filosòfic de la cosa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A més, en la discussió democràtica, sense ignorar el valor polític de les emocions, hi ha una aspiració de racionalitat incompatible ambl’exaltació simbòlica i la cacofonia emocional. En l’escarni, com en el gest grandiloqüent o el soroll militant delstrolls  a les xarxes, els populismes polaritzadors de tot signe es mouen còmodament. Dona’m el tuit i queda’t l’argument.

D’aquesta manera, no és fàcil apostar per un final pròxim d’aquestes pràctiques. Alguns han descobert, en aquesta època de política-espectacle, que el soroll atorga ràpid accés i un rol protagonista a l’escenari. I com resistir-se a les mels de les portades, els titulars, els likes, el prime time i les tertúlies, tot i que sigui a costa de representar el paper de dolent de la pel·lícula.