Et trobo a faltar

El del títol res té que veure amb la mítica cançó de Kiko Veneno sinó amb un sentiment que m’acompanya des de fa 15 anys, quan va morir, però evidenciat de manera obsessiva en els últims dies: trobo molt a faltar Manuel Vázquez Montalbán. Malgrat la seva timidesa i serietat sempre era molt enriquidor entrevistar-lo. Ho vaig fer en diverses ocasions, vaig compartir dinars, rodatges, viatges i fins i tot vaig arribar a ser el seu xofer particular durant un dia. Però per damunt de tot, el trobo a faltar com a lector. Pagaria el que fos per llegir les seves columnes disseccionant el que ocorre a Catalunya en els últims temps. Però la meva enyorança creixent sorgeix perquè algunes editorials han decidit recuperar les seves obres. Visor s’ha animat amb ‘Poesía completa. Memoria y deseo 1963-2003’, l’Ajuntament va fer el mateix amb Barcelones, i Anagrama ha publicat ‘Galíndez’, amb pròleg de Manuel Vilas.

Per qüestions professionals he rellegit aquest llibre que no havia tornat a llegir des de la seva publicació el 1990, i he confirmat el que ja sabia: Montalbán és un escriptor fantàstic, i ho torna a demostrar en aquesta novel·la històrica/política, que recrea l’assassinat de Jesús Galíndez el 1956 en mans de la dictadura de Trujillo. Enlluerna el seu talent per disseccionar el passat, el seu rebuig del maniqueisme, la seva aposta pels grisos i la seva capacitat visionària. Perquè a Galíndez s’evidencia de nou el nul interès dels Estats per treballar la memòria històrica. Que calgués esperar més de 30 anys a què algú escrigués sobre aquest polític del PNB exiliat, segrestat, torturat i assassinat, n’és el millor exemple. Diuen que en uns mesos apareixerà ‘El pianista’, i tant de bo que ‘Los alegres muchachos de Atzavara’ i tota aquesta imprescindible producció literària que en part va quedar encavalcada pel descomunal èxit de la seva sèrie policíaca. Per cert que el 15 de gener Carlos Zanón complirà l’encàrrec d’escriure una continuació. Ja he llegit ‘Carvalho, Problemas de identidad’ (Planeta). I només els avanço dues coses: que Biscuter viurà una experiència molt televisiva i que puc imaginar-me Pepe- Montalbán- Carvalho cremant-la a la seva xemeneia amb un somriure als llavis.