L'autoritat política del sofriment

Els 'armilles grogues’ van aparèixer de sobte sense grans paraules. No criden a la subversió ni convoquen revolucionàries utopies. Només volen viure perquè veuen que les seves condicions de vida són en un turment. La seva paraula més forta és el mans terme de ‘sofriment’ que s’ha convertit en el veritable estendard del moviment. Volen canviar les seves vides deixant parlar el sofriment.

Potser sempre ha sigut així. El sofriment que provoca la gana, per exemple, va posar en marxa la història revolucionària i, avui dia, impulsa el seguici migratori de milions de persones. Però hi ha una cosa que diferencia el que està passant davant dels nostres ulls del que ens han explicat: no estan disposats a bescanviar el relat del dolor que els causa viure per una ideologia política o filosòfica que ho gestioni.

Si donen més importància al relat que a les idees és perquè han après la lliçó. Coneixem moviments revolucionaris de camperols i obrers que també van néixer com a protesta contra el dolor de viure però que de seguida van ser “reconduïts” per ideologies salvadores que els van trair perquè donaven més importància als seus grans projectes històrics que a alleujar el sofriment real. Van fer mal negoci posant l’angoixa que suposava no donar menjar als fills, ni disposar d’una llar on escalfar-se, ni poder pagar el metge quan queien malalts, en mans d’una ideologies que prometien la salvació de la classe obrera al preu de nous sofriments.

Lliçó apresa

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El que es dedueix de la molta literatura que ja ha produït aquest jove moviment és que no volen repetir errors. Volen viure i per això plantegen la seva vida com una pregunta concreta i dolençosa que no admet escapatòria. El sofriment, en efecte, és el que ens individualitza perquè s’enganxa al cos de cadascú com un dolor que pregunta per allò seu i només se’n va quan se li alleuja. La lliçó apresa és que el sofriment individual no es cura transferint-lo a un concepte universal com la classe, el poble, la pàtria, la raça o el proletariat. Als anys 50 hi va haver a França un sonor debat entre els dos intel·lectuals més prestigiosos del moment; Jean Paul Sartre i Albert Camus. El primer, company de viatge del comunisme, no entenia per què li interessava al segon més el sofriment d’un sol innocent que la salvació de la classe obrera. Camus ho tenia clar: si sacrifiques el sofriment d’un sol individu al benestar d’un col·lectiu és perquè l’important no és alleujar el sofriment sinó implantar un ordre mundial tot i que sigui al preu de nous sofriments.

No els serà fàcil mantenir aquesta prioritat del relat del sofriment davant les idees polítiques. Aquí ho va intentar el 15-M i va fracassar. El sofriment és perillós i insuportable fins i tot per als mateixos revolucionaris perquè obliga a mesurar la política no pel benestar que promet sinó pel sofriment que supera. Qui sap si aquesta manera compassiva d’entendre la política no és el nou camí, una vegada que les ideologies conegudes han demostrat que causen més dolor que felicitat prometen.