Lliçons de dijous a Manchester

La victòria del Manchester City davant del Liverpool va servir per confirmar unes quantes idees. D’entrada, li va tornar el favoritisme al campió, si és que en algun moment havia deixat de tenir-lo. Tot i que amb set punts de desavantatge era raonable pensar que ja no havia d’encapçalar els pronòstics amb la mateixa autoritat, treure-l’hi per complet hauria significat entregar-nos a aquesta dinàmica de transformacions sobtades, efímeres i gairebé paranoiques que semblen haver-se apropiat dels judicis en l’univers futbolístic. Proclamats de nou campions a totes les quinieles fins fa unes quantes setmanes, després de tres ensopegades –¿qui no té un mal mes?– el periodisme anglès, nostàlgic dels temps daurats dels ‘reds’ i sempre amant dels canvis de règim, es va quedar a un impuls d’escriure que els de Pep estaven gairebé descartats. N’hi hauria hagut prou que el Pool sortís viu de l’Etihad per convertir aquest instint en titular. No es va donar.

Entusiasme de Klopp

La segona qüestió que va quedar patent al duel de Manchester va ser l’impressionant contagi que l’entusiasme de Jürgen Kloppestà provocant en els seus jugadors, fins al punt de condicionar l’aproximació anímica dels rivals als partits. L’equip que va treure l’alemany era, tret de pel porter Alisson –que va estar poc afortunat–, el mateix que la temporada passada va quedar molt lluny de disputar-li el títol al City. Fins i tot si tenim en compte a Fabinho i Shaqiri, que van ingressar en el tram final per millorar el Liverpool i que venien sent titulars en la formidable ratxa recent dels subcampions d’Europa, la plantilla ‘red’ continua sent sensiblement inferior a la ‘sky blue’, i encara així està tan convençuda de les seves possibilitats que va acabar el xoc tancant el seu rival i obligant l’equip de Guardiola a fer modificacions defensives i a buscar el replegament i el contraatac com a estratègia dels últims minuts. Que el City s’imposés per un marge tan curt –en el joc i en el resultat– malgrat que per a ell sí que era l’última oportunitat de pujar-se al tren de la Premier i sentint encara recent la seva dolorosa eliminació a la Champions passada –i, per tant, amb el desig de venjança a flor de pell– parla molt bé del Liverpool i de com ha fet progressar Klopp al seu conjunt en uns quants mesos.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Fernandinho, bàsic per a Pep

La tercera certesa confirmada és la importància de Fernandinho, ja el jugador més important de l’equip de Guardiola. Sense ell, el City va perdre davant del Crystal Palace i el Leicester els dos partits amb què ningú comptava. Si els de Guardiola van tenir aquest dijous moltes menys pèrdues de pilota a la sortida davant d’un rival especialista a pressionar-lo i mossegar-lo es deu en gran manera a la mestria i a la calma del brasiler, l’únic a més que va trobar passades agudes en un primer temps en què s’imposava el respecte. Que Firmino, Salah i Mané brillessin menys que en aquests precedents del curs passat va tenir molt a veure també amb l’equilibri posicional per contrarestar contraatacs que aporta el fenomenal excentrecampista del Shakhtar.