Presó provisional, ¿per què?

S’han acumulat diversos casos polèmics de presó provisional, tan desitjada de vegades per ciutadans assedegats de venjança selectiva en funció de les seves propensions, però que els jutges només poden ordenar si hi ha una evidència sòlida que s’hagi produït un delicte i que se li podrà imputar sense dubtes al futur pres.

Només quan s’han complert aquests dos primers requisits –evidència d’un delicte i atribució indubtable al pres–, es pot entrar en la consideració de si hi ha risc de fuga, de reiteració delictiva o de destrucció de proves. I en aquell moment, el jutge està totalment obligat a substituir la presó per altres alternatives –arrest domiciliari, vigilància electrònica, obligació de compareixença periòdica, ordre d’allunyament, etcètera– si és possible evitar aquests riscos sense privar de llibertat. Mana la presumpció d’innocència.

Sense bola de vidre

Aquestes són les normes. El problema és que la consideració d’aquests riscos és científicament molt complexa. Moltes vegades pateix absurds automatismes i a vegades és un simple brindis al sol. És complicadíssim preveure si algú s’escaparà o tornarà a cometre un delicte, i per això no hi ha cap bola de vidre. S’ha intentat fins i tot l’ús d’intel·ligència artificial amb el risc de reiteració delictiva, però fins ara els resultats no acaben de ser concloents.

Tenint en compte aquestes tremendes dificultats es comprèn que la consideració judicial d’aquests riscos pugui ser víctima de tota mena de passions i emocions per part dels jutges. Vegem-ho en cinc casos molt polèmics.

En el de 'La manada' sembla que hi ha hagut un canvi de criteri d’una de les magistrades que van dictar una sentència condemnatòria molt complexa. És insòlit que no es dicti presó provisional per a algú condemnat, amb sentència confirmada en el procés d’apel·lació i amb una pena tan alta. En aquest cas va sobrar soroll mediàtic i va faltar la tranquil·litat precisa per jutjar sense apassionaments i sense pressió social. La mera lectura de la sentència és molt reveladora que no hi van faltar emocions, en aquest judici.

En el cas dels nois d’Altsasu hi ha un gran pes de la història en el criteri dels jutges. Ningú ha oblidat ETA, i el que en qualsevol altra zona d’Espanya no hauria sigut investigat com a “terrorisme” –que va descartar finalment, amb tota lògica, la sentència–, allà ho va ser, i aquest temor que es generi de nou una cosa semblant al que hi va haver durant cinquanta anys ha pogut inspirar la duresa d’una condemna que amb penes similars a les del cas anterior sí que ha demanat la presó provisional.

En el cas dels polítics independentistes, fiscals i jutges del Tribunal Suprem veuen rebel·lió, cosa que ha sigut qualificat com a absolutament exagerat per molts juristes espanyols i la majoria de mitjans de comunicació estrangers, sense oblidar aquells recordats jutges alemanys... De nou, pot ser que les emocions tenallin el judici de juristes que van veure amenaçada la integritat territorial de l’Estat, valor essencial –gairebé icònic– per a tants espanyols. I per això estableixen el mateix que en el cas anterior: el terror que torni a passar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En el cas de Sandro Rosell, menys conegut que els anteriors, sobretot hi ha temor d’un risc de fuga, ateses les altes quanties i les ramificacions internacionals dels negocis investigats, tot i que en casos similars no s’ha adoptat la presó provisional ¿Llavors ha influït la condició de personatge públic de Rosell? I en el cas d’Eduardo Zaplana,  deixant de banda els fets investigats, l’únic que hi ha és un pres greument malalt, malaltia que confirmen els millors hematòlegs del país. Però això no fa variar el criteri del jutge. No sé quina és l’emoció present en aquest cas, però va ser molt reveladora la frase “hospitals n’hi ha a tots els països, inclosos els paradisos fiscals”.

Prejudicis

Hi ha altres casos polèmics, però el que descobreixen els anteriors és que un jutge no pot ni adoptar ni mantenir sense més ni més una presó provisional, sinó que, amb humilitat, ha de fer una anàlisi constant dels seus biaixos i emocions –prejudicis– per no equivocar-se. La clau de volta del procés penal és la presumpció d’innocència, i per això s’ha de ser sempre procliu a alliberar qualsevol pres, aplicant rectament els criteris que hem comentat més amunt. El que un jutge no pot fer és deixar-se influir, no ja pels seus propis prejudicis, sinó pels d’una part de la societat que demana sang sense saber de què parla.