Totalitarismes d'ahir i avui

En els gairebé 30 anys transcorreguts des del final de la guerra freda, prenent simbòlicament la caiguda del Mur de Berlín com a referència icònica, no és fàcil fer un resum dels grans debats teòrics o historiogràfics transcorreguts des d’aleshores. Continuem immersos en una considerable desorientació estratègica i teòrica sobre el significat del final de l’anomenat món bipolar. Aquest tema, el del món postbipolar, continua obert i donarà per a molt, i de moment hem avançat poc: món unipolar, fragmentació de poders, xoc de civilitzacions, el final de la Història. Sota d’aquestes etiquetes són subjacents altres de derivades, o debats que no hem tancat adequadament.

El segle XX ha sigut el segle dels grans totalitarismes, el soviètic i el nazi-feixista, cada un incloent les seves variants específiques. Aquell segle XX va acabar i amb ell els esmentats totalitarismes, els desafiaments més grans als quals suposadament s’enfrontava la democràcia política i social. Estem parlant de “règims totalitaris”, no tan sols d’“ideologies totalitàries”, entenent com a tals sistemes polítics de tipus estatal, amb institucions, normes, organització política hegemònica, enquadrament de la població, policia, jutges, exèrcit, tot el que permet que un Estat actuï com a tal, el monopoli de la violència seriosament. És molt més que una simple ideologia.

Similituds i diferències

Notícies relacionades

El Papa reclama atenció per detectar els rebrots dels totalitarismes

Bolsonaro marca el pas

Una altra qüestió a tenir en compte és que el segle XX es va tancar amb una espècie de debat sobre fins a quin punt feixisme (i nazisme) i comunisme eren comparables, o similars, i en què es diferenciaven, debat que encara arrosseguem aquí i allà a les famoses xarxes. El curiós és que perviu també en alguns cercles culturals o d’opinió, és a dir, sense una rígida filiació partidària. Per exemple, un amic (ja desaparegut) ens explicava aquest tema d’una manera enlluernadora. Va dir: als camps nazis (ell va ser a Buchenwald) tots, sense excepció, sabíem per què érem al camp;  roig, jueu, gitano, homosexual, etc. Als camps del Gulag soviètic, durant tres dècades, pràcticament ningú sabia gaire bé per què era allà. Margaret Buber-Neuman, dona d’un important dirigent comunista alemany desaparegut al Gulag soviètic, va haver de viure l’al·lucinant experiència de passar pel Gulag soviètic (“dona de...”) i el camp nazi de Ravensbruck (“dona de...”). Va sobreviure i ningú la va creure durant anys. Una concordança entre els dos universos és la ideologia basada en la unitat fèrria del concepte ‘poble’ i la innegociable exigència que aquest poble es basa en una unitat de representació: el “poble” i “el partit del poble”.

Aquesta espècie d’unitat de destinació universal (que Franco va comprar sense vacil·lar) està en tots els totalitarismes. ¿Què sobreviu avui dia de tot això? Aquí i allà petits reductes de règims totalitaris ‘a la vella usança’, o en versió 3.0, el model xinès remodelat. Però entre nosaltres, desconfiem de qui amb una representació electoral petita o marginal insisteix en presentar-se com a representants “del poble”.