Anàlisi
I després de la pujada del salari mínim ¿què?
Els augments de productivitat són necessaris, no només per a la supervivència dels llocs de treball, sinó per a la de les mateixes empreses
L’economia espanyola tancarà el 2018 amb un creixement del PIB aproximat del 2,6%. No obstant, la nostra economia respecte dels països del voltant continua notant una baixa productivitat resultat de l’escassa innovació, la necessitat d’especialistes i mà d’obra qualificada, la falta d’infraestructures adequades i la baixa taxa d’inversió en investigació i desenvolupament.
Dos d’aquests factors estructuralment endèmics: la reduïda productivitat de les empreses i la falta de mà d’obra qualificada, no permeten que el mercat laboral es reposi amb la mateixa velocitat que el grau de la recuperació econòmica.
A nivell agregat l’economia espanyola té prou capacitat per suportar l’augment del salari mínim (SMI). Però, ¿què passarà a nivell micro, quan una empresa utilitza part de la plantilles amb treballadors no qualificats, i de sobte té un augment de costos superior al 20%?
L’elevació de les retribucions pot ser un element equitatiu per millorar les condicions d’aquells treballadors que operen en empreses rendibles. Però no ho serà per a tots aquells llocs que, per diverses raons, el seu valor afegit no ho justifiqui, o aquest sigui incert (factors de contingència, nous projectes empresarials, territorialitat, costos fixos elevats...).
Les grans empreses suportaran millor aquest tipus de situació atesa la seva capacitat més gran de maniobra, però les petites i mitjanes, facilitadores de nombrosos llocs de treball poc qualificats en múltiples activitats (jornalers, aprenents, ajudants, operaris, etc.), tendiran a replantejar-se la seva conveniència.
L’elevat atur juvenil, com als de llarga durada, tampoc els ajudarà l’augment dels seus costos. Per aquesta raó, països com Alemanya, disposen d’un segon nivell de salari mínim més baix, exclusiu per a joves sense experiència.
En la reduïda productivitat del nostre sistema econòmic hi ha la clau per entendre aquesta divergència estructural entre el creixement econòmic i el creixement de l’ocupació. I és en aquest punt, en el de la productivitat, on cal buscar les millores dels salaris.
La responsabilitat de revertir aquest desajust recau en el conjunt de la societat, siguin ocupadors, treballadors, poder legislatiu, organitzacions sindicals o empresarials, etc.
Els successius requeriments de les organitzacions empresarials pels desajustos temporals entre la demanda i oferta de personal, obliga els organismes responsables de la formació a revisar els seus plans d’actuació. Una millor oferta de personal qualificat en el moment oportú permetria un millor aprofitament de les sinergies de la recuperació econòmica.
D’altra banda, moltes empreses encara no estan aprofitant les noves tecnologies per poder millorar la seva productivitat. En la innovació, la formació i aplicació de noves tecnologies hauria d’estar la clau de l’augment retributiu. Els augments de productivitat són necessaris, no només per a la supervivència dels llocs de treball, sinó per a la de les mateixes empreses.
